dijous, de març 30, 2006

Una opinió del Vilaweb


per Vicent Partal

DIMECRES, 22/03/2006 - 06:00h

Ara la independència

Ahir es va aprovar en comissió l'estatut d'autonomia del Principat. És un estatut fracassat abans de nàixer, sobretot comparat a l'estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, i vista l'abismal diferència a la baixa que hi ha entre l'un i l'altre. Si s'haguera aprovat aquell estatut, és molt probable que una altra generació s'hauria acomodat de bon grat a l'estat de les autonomies. Però l'enorme retallada, la manera com s'ha fet (ensenyant que Espanya no té la menor voluntat de respectar-nos) i el despertar sobiranista (que encarna, més enllà dels partits, la manifestació del 18-F) obren a l'horitzó polític d'aquest país un nou escenari: el de la independència. La independència no pas com un anhel romàntic, sinó com una opció concreta, raonada i pròxima.
Evidentment, no parle de la independència a la manera antiga. La independència és avui, simplement, tenir el dret de decidir i la capacitat de fer cessió d'aquest dret sense coaccions. La independència, doncs, serà, segurament, una cadira i un micròfon al consell de ministres de la Unió, una circumscripció electoral pròpia a les eleccions europees i la plena decisió sobre els afers interns. Poc èpic per a alguns, però per això mateix, eficaç i natural.
A mi, l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya em semblava insuficient, però prou digne. I em va semblar magnífica la manera com es va aprovar i com es va defensar a Madrid el primer dia. Però crec que tot quant ha vingut després és la crònica d'un final d'època. El menyspreu amb què el govern socialista espanyol ha tractat la voluntat del Parlament de Catalunya és extraordinàriament irresponsable, perquè ignora que a tot el Principat el sentiment de ser una nació i de tenir el dret de decidir ha adquirit una amplitud que abans no tenia i que ja no té marxa enrere. El fet que el PSC s'haguera avingut a parlar de nació catalana amb normalitat i l'impacte de la proclamació de l'estatut al Parlament han trencat moltes barreres i han obert moltes ments. L'estatut nostre, el del Parlament, contenia l'essència del sobiranisme: ens proclamàvem una nació, no una autonomia entre disset, i decidíem nosaltres els nostres impostos i, per tant, que volíem fer, a la vida diària. El país es va creure que allò anava de debò i, com sol passar quan tastes el dolç, pocs n'hi ha que després accepten sense dir res que els el traguen de la boca. Especialment per la manera com ho han fet, i per molt que la complicitat del PSC i CiU (que tan bé havia contribuït a aixecar-ne el sostre al Parlament) donen arguments al president Zapatero.
El tracte a què ha estat sotmès l'estatut a Madrid és humiliant. El tracte que hem rebut nosaltres, representats pels nostres diputats, ha estat humiliant. El govern Zapatero ha negat la seua promesa i ens ha plomat sense pietat. Només raons partidistes permeten de sostenir sense rubor que això és un bon estatut. I fins i tot en els punts en què és millor que no el que tenim peca del defecte original: de la humiliació de veure com el 90% del Parlament de Catalunya no és un percentatge suficient per a merèixer respecte de l'estat espanyol ni per a acceptar que es pot jugar sense cartes marcades.
No conec ningú que estiga entusiasmat amb aquest estatut (com a molt n'hi ha que et diuen que és el millor que es podia aconseguir). No hi ha enlloc del país l'excitació devetllada per l'estatut del Parlament, què era un full net, escrit sense coercions mentals i un exercici de diàleg constructiu entre catalans. Té raó el president Maragall quan afirma que amb aquell estatut el Principat proposava sense disfresses ni ambigüitats. Amb l'estatut del Parlament es feia una proposta: la de ser espanyols d'una manera còmoda. La resposta ha estat que això no és possible. Que no hi ha una 'manera catalana de ser espanyol' que puga ser respectada o entesa a Madrid, ni quan ve avalada pel vot del 90% dels catalans. O som com ells diuen que hem de ser o no podem ser... Doncs anem-nos-en.
No és tan difícil. Per sort, ara no hi ha tancs que ens aturen, el marc europeu ens estalvia les pitjors tensions i podem afirmar, amb proves que entenen els nostres conciutadans de la Unió, que volem una cosa tan elemental com decidir per nosaltres mateixos, democràticament i respectant els drets de tothom. Podem dir i demostrar que s'ha fet l'esforç d'articular un discurs comú entre partits nacionalistes catalans i partits espanyols a Catalunya, que no hi ha enfrontament intercomunitari, que el consens ha anat més enllà i tot d'allò que és raonable, que s'han respectat en tot moment la legalitat i les formes. I podem demostrar, amb xifres i percentatges si cal, que la resposta a aquest enorme esforç nacional ha estat el menyspreu a la voluntat dels nostres representants.
Naturalment que no serà senzill. Ni passarà l'any vinent. No sabem com passarà. Però no cal que dramatitzem. D'estats, n'apareixen cada pocs anys i s'integren a la Unió Europea. Fa vint anys, per exemple, Estònia era una república soviètica. Demà Montenegro esdevindrà independent seguint unes guies molt clares marcades precisament per la Unió Europea. Avui el govern britànic té poders de codecisió en algunes matèries a la república irlandesa, que es va crear a base de violència. I n'hi té perquè la Gran Bretanya accepta, en canvi, que el govern irlandès tinga funcions de suport a la comunitat republicana del Nord d'Irlanda que tant ha costat de mantenir sota l'ocupació. Fins i tot hem vist, aquests darrers dies, que, al govern espanyol, no li toca més remei que acceptar que els ciutadans de Gibraltar puguen decidir lliurement el seu futur, per bé que invoquen, per cert, el mateix tractat d'Utrecht que justifica la nostra incorporació a Espanya. I tot això, i més coses que passaran, té una raó simplicíssima: no es pot anar, dintre la Unió Europea, contra la democràcia i, la democràcia, la representa el vot popular. Com impediran que diguem què volem ser?
No serà senzill, doncs, però avui em manifeste segur i convençut que d'ací a vint anys el Principat de Catalunya (i/o Euskadi) no seran una autonomia d'Espanya i prou, com ara. Perquè Espanya no té temps de canviar, no és atractiva per l'espoli econòmic persistent a què ens sotmet, ja no ens és imprescindible en el nou marc europeu i s'ha demostrat tan inflexible que crea desafecció. La seua oportunitat es deia Zapatero, i el moment de creure-hi (en ell, i en Espanya) ja ha passat.

dilluns, de març 27, 2006

Quotes to inspire a girl or two

"Remember no one can make you feel inferior without your consent."
~ Eleanor Roosevelt
°
"I'm tough, I'm ambitious, and I know exactly what I want. If that makes me a bitch, okay." ~ Madonna Ciccone
°
"A woman reading Playboy feels a little like a Jew reading a Nazi manual."
~ Gloria Steinem
°
"Some of us are becoming the men we wanted to marry." ~ Gloria Steinem


dimarts, de març 21, 2006

diumenge, de març 19, 2006

Virtut

virtut
°
In medio stat virtus= La virtut està en el terme mitjà. (dita clássica)
°
La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Josep Pla QG 504
°
La virtut és l’instint de superar els instints. F. Pujols [in Bladé D. Pujols p.451]
°
Nos vertus ne sont, le plus souvent, que des vices déguisés.= Les nostres virtuts no són, tot sovint, sinó vicis disfressats. La Rochefoucauld

Eixamplepèdia

dijous, de març 16, 2006

Citando a Andrea Dworkin

"People play life as if it's a game, whereas each step is a real step. The shock of being unable to control what happens, especially the tragedies, overwhelms one. Someone dies; someone leaves; someone lies. There is sickness, misery, loneliness, betrayal. One is alone not just at the end but all the time. One tries to camouflage pain and failure. One wants to believe that poverty can be cured by wealth, cruelty by kindness; but neither is true. The orphan is always an orphan.
°
The worst immorality is in apathy, a deadening of caring about others, not because they have some special claim but because they have no claim at all.
°
The worst immorality is in disinterest, indifference, so that the lone person in pain has no importance; one need not feel an urgency about rescuing the suffering person.
°
The worst immorality is in dressing up to go out in order not to have to think about those who are hungry, without shelter, without protection.
°
The worst immorality is in living a trivial life because one is afraid to face any other kind of life--a despairing life or an anguished life or a twisted and difficult life.
°
The worst immorality is in living a mediocre life, because kindness rises above mediocrity always, and not to be kind locks one into an ethos of boredom and stupidity.
°
The worst immorality is in imitating those who give nothing.
°
The worst immorality is in conforming so that one fits in, smart or fashionable, mock-heroic or the very best of the very same.
°
The worst immorality is in accepting the status quo because one is afraid of gossip against oneself.
°
The worst immorality is in selling out simply because one is afraid.
°
The worst immorality is a studied ignorance, a purposeful refusal to see or know.
°
The worst immorality is living without ambition or work or pushing the rest of us along.
°
The worst immorality is being timid when there is no threat.
°
The worst immorality is refusing to push oneself where one is afraid to go.
°
The worst immorality is not to love actively.
°
The worst immorality is to close down because heartbreak has worn one down.
°
The worst immorality is to live according to rituals, rites of passage that are predetermined and impersonal.
°
The worst immorality is to deny someone else dignity.
°
The worst immorality is to give in, give up.
°
The worst immorality is to follow a road map of hate drawn by white supremacists and male supremacists.
°
The worst immorality is to use another person's body in the passing of time.
°
The worst immorality is to inflict pain.
°
The worst immorality is to be careless with another person's heart and soul.
°
The worst immorality is to be stupid, because it's easy.
°
The worst immorality is to repudiate one's own uniqueness in order to fit in.
°
The worst immorality is to set one's goals so low that one must crawl to meet them.
°
The worst immorality is to hurt children.
°
The worst immorality is to use one's strength to dominate or control.
°
The worst immorality is to surrender the essence of oneself for love or money.
°
The worst immorality is to believe in nothing, do nothing, achieve nothing.
°
The worst immoralities are but one, a single sin of human nothingness and stupidity.
°
"Do no harm" is the counterpoint to apathy, indifference and passive aggression; it is the fundamental moral imperative. "Do no harm" is the opposite of immoral. One must do something and at the same time do no harm. "Do no harm" remains the hardest ethic."
°
Andrea Dworkin, "Heartbreak".

dimarts, de març 14, 2006

El desierto mexicano

México, D.F. Medianamente progre, ideológicamente tolerable.
Ciudad Juárez Ciudad del escarnio. Futura metrópolis polivalente y multicultural.
Tijuana Un martirio visual. Futura metrópolis polivalente y multicultural.
Monterrey Por lo menos ahí cantan también U2 y los Rolling Stones.
Guadalajara Ave María purísima. ¿Guadalajara 2011?
El resto
¿Qué pasa en el resto?
Vid. Pedro Páramo
Vid. El llano en llamas
Vid. México, el trauma de su historia
Vid. Allá en el rancho grande
Vid. Vicente Fox
Vid. PAN