dimarts, d’octubre 30, 2007

dilluns, d’octubre 29, 2007

Amunt, amunt...

Mare meva, d'aquí a uns dies arribarem al novembre! L'any se'n va molt ràpidament. I sí que hi han passat moltes coses. Fa un any que vaig entrar a l'Ordre Budista Occidental, i tot que me n'alegro molt, certament hi ha un munt de coses que em fan soroll, sobretot allò que té relació amb la meva disciplina i pràctica individual. Hi ha dies, moments i ocassions en les quals les meves reaccions no són pas les d'un practicant del Dharma, per dir-ho d'alguna manera. I són aquells moments els què em posen malament i que em fan questionar si practico de manera responsable, seriòs i amb compromís o si només faig com que sóc mig budista. De preguntes, n'hi ha moltes al meu cap, i no pás gaires respostes. Només en sé que haig de fer el que puc i fer l'esforç de perdre la inspiració. Em manca certament més disciplina. Ay bueno, ja no em torturaré més.

diumenge, d’octubre 28, 2007

Los nazarenos

Por ahí tenía un texto medio rezagado sobre los nazarenos, pero está bonito, a ver si les gusta....

****

Los nazarenos

°

En 1809, un grupo de jóvenes artistas vieneses decidieron dar un giro importante a su arte y convocaron un regreso al espíritu medieval. La explicación de tal hecho se ramifica en varias cosas, en primer lugar, durante la época cundía el ideario romántico, que en los países germanoparlantes era especialmente fuerte. Entre las propuestas de aquella época, estaba la de regresar a la autenticidad y sensibilidad de la Edad Media, momento histórico idolatrado e idealizado por muchas mentes dieciochescas y decimonónicas. En segundo lugar, los muchachos reaccionaron agresivamente en contra de la estética neoclásica, deviniendo en un efectivo movimiento anti clásico. Se propagó con éxito la ideología del retorno a los valores supuestamente primigenios del arte, o sea, que la creación artística debía tener un fin u objetivo moral y/o religioso, por encima del virtuosismo, nombradía y egoísmo que transmitían las academias estatales. Los mencionados artistas también rechazaron el modelo educativo de las instituciones, promoviendo un regreso a la supuesta intimidad del modelo gremial de siglos atrás.

Para lograr sus fines, los seis artistas que al principio se adscribieron a esta ideología, se dieron cuenta que debían vivir de una manera radical, lo cual dio como resultado una hermandad de carácter semi monástico, la Congregación de San Lucas. Los miembros originales de la cofradía fueron Friedrich Johann Overbeck, líder del grupo, Franz Pforr, Ludwig Vogel, Johan Honrad Hottinger, todos de Viena, a los que después se unieron los alemanes Peter von Cornelius y Wilhelm von Schadow.

Los cofrades emigraron a Roma en 1810 para establecerse en el abandonado edificio del convento de San Isidro, en el Monte Pincino. Este lugar fue el idóneo para llevar a cabo sus normas monacales y a la práctica un arte ligado a sus principios ideológicos. Tras el establecimiento en el antedicho edificio, los cofrades se hicieron llamar “hermanos de San Isidro”. Los romanos sin embargo, popularizaron el epíteto de nazarenos, en virtud de que los cofrades portaban el cabello largo y peinado en raya en medio, como en las procesiones. Es bajo el nombre de nazarenos que han trascendido en la historia del arte.

El arte de los nazarenos se caracteriza por gustar de plasmar motivos religiosos. Se observa una exaltación de la espiritualidad y el romanticismo. Hay autores que observan una impronta de carácter nacionalista germánico en sus obras, ya que los artistas exaltaban la factura pictórica de los tiempos en que se consolidó el Sacro Imperio Romano Germánico.

Por medio de la temática religiosa de sus cuadros, la Congregación de San Lucas pretendía revitalizar el arte cristiano, que a pasar de la propagación del laicismo de la Ilustración, aun tenía aceptación dentro de la tradición popular alemana. Formalmente, la producción de los nazarenos es de talante naturalista, preciosista (gusto por el detalle) y cromáticamente anacrónica, o sea, tratando de imitar la paleta medieval o del Renacimiento temprano. También se apreciaba a Alberto Durero, al Perugino o el joven Rafael.

Los miembros de este grupo, más que tener una unidad estilística, compartieron las mismas inquietudes en tanto el contenido de sus pinturas. Está claro que admiraban el arte del Renacimiento, y gustaban particularmente de las piezas realizadas por los frailes-artistas de aquella época.

La razón por la que se dieron a conocer internacionalmente, fue que recibieron la comisión de realizar frescos en dos locaciones, la Casa Bartholdy (1816-17) y el Cassino Massimo (1817-29), ambas cosas en Roma. El grupo finalmente se disolvió al terminarse las pinturas de la segunda comisión. Overbeck fue el único que no regresó a su país.

Si bien la estética de los nazarenos no ha sido ensalzada por la crítica, el estilo de vida radical de sus miembros, la sinceridad de sus intenciones y el aparato ideológico que proyectaban, tuvieron una notable influencia en otro movimiento romántico del siglo XIX, los prerrafaelitas.

divendres, d’octubre 26, 2007

Happy Birthday Aryaprabha!

I'm ONE year old! yay! Aryaprabha was publicly ordained on 26.10.06 at Padmaloka. It was a great moment. I've been an Order Member for a year. Don't know what to say. It's been a very challenging year, a year of contrasts, a year of transitions. A very unsettling year, but the outcome at the end has been most interesting. I so should thank my Private Preceptor, Nandavajra for witnessing my GFR on behalf of the order and tradition, and my Public Preceptor, Moksananda, for leading a great ceremony...

dijous, d’octubre 25, 2007

Former Yugoslavia Travel Challenge!!!

U think u know well your ExYU geography?!? Take the challenge then!


dimarts, d’octubre 16, 2007

Optimism, looking ahead

Well, in just a month Dharmachari Āryaprabha went from Tragic Order Member, to Fabulous Order Member. LOL. I'm feeling quite happy and optimistic lately. The problems my family has had are being sorted out nicely, and my own aren't that bad. Last month I received a scholarship from the National University to finish my studies, that is, I got a 24-month grant, which is awesome, and a great way to wrap up the year. Now, Āryaprabha just can't take full-happiness as it is and has got to find conflict somewhere, hehe. Well, actually, it's about the very thing that provided me the scholarship: the project. You see, the University announced fresh new scholarships on a day 1, and by day 13 all candidates must have had submitted a myrriad of documents, including a research project, complete with calendar, and most importantly, the sign of approval of a tutor, to the candidate committee. Taking into consideration the workload I had, and all other things, it was basically a miracle I managed to put it all together at the last minute. Now, I have to admit it took me a bit by surprise to have been granted the scholarship, and I'm engaged to take the project to its completion. And that's the problem, dilemma and conflict I'm in right now. I kinda dislike the project, I don't think it's feasable as I submitted it, and certainly I resist having to work with the one tutor I chose. Duh. I just was unable to put it all together as the call for papers was done, but I had kinda hoped to work on a 50-page article on contemporary Bosnian artists and their visual interpretation of the Balkan Wars. Now I don't know if that project is feasable in light of the actual project that gave me the scholarship, which is about gender issues in art somewhere in New Spain, in the XVIIth century. A bit too different. Duh. Āryaprabha always find a way to get himself in dead-ends and impossible crossroads. Well, apart from my strictly academic or ideological dilemmas, I'm quite dandy, feeling nouveau riche and on a materialistic spree enjoying my new found wealth, hahahhaa. My private preceptor may come in January and that makes me very happy as well, 2007 has had its bumps, but it's definetely been interesting all through. It hasn't been easy, but hey, I don't want it easy. I wouldn't enjoy being Āryaprabha if it were easy.

dissabte, d’octubre 06, 2007

Carta de l'Enric Stern i Taulats

Quan l'expressió comporta desobediència

°

Enric Stern i Taulats

°

Com a víctima del lamentable espectacle que l'Estat espanyol

ha escenificat aquests dies sobre la temàtica de la crema de fotos

dels monarques espanyols, vull expressar el següent:

Primer de tot, voldria agrair tota la solidaritat arribada des de

tots els àmbits, que s'ha extès com una taca d'oli per tot el mapa

dels Països Catalans.

Tinc ben clar que tot aquest procés no fa més que demostrar la

debilitat de l'Estat espanyol, que un cop més usarà la repressió en

comptes de permetre espais de llibertat i decisió per les persones i

els pobles. Considero, per tant, que l'ús de la repressió en comptes

de la raó no és una mostra de força, sinó de debilitat, que és deguda

a les contradiccions de les seves lleis i paraules i la poca raó de

ser de la persistència d'un Estat que en tot moment ha estat un invent

i no una realitat.

Ja ho havien demostrat amb anterioritat il·legalitzant diaris, partits

polítics o fins i tot segrestant revistes humorístiques, tot seguint

sempre els dictàmens infrenables i incansables dels sectors més rancis de l'Estat espanyol, com a conseqüència de la incompetència i

inoperància dels polítics que diuen representar-nos. Aquests, a més,

han amagat un cop més el cap sota l'ala, enmig de les seves vergonyes i contradiccions, i han eixamplat encara més el salt entre ciutadania catalana i classe política.

Sóc conscient, a més, que en el meu acte de protesta pacífica vaig

tocar l'ànima de la bèstia, la monarquia borbònica, qui des de bon

principi ha tingut la patent de la construcció d'aquest Estat, por

justo derecho de conquista. Ara bé, com sempre he fet, mai consideraré cap símbol ni concepte com a sagrat i intocable i continuaré desconfiant de qui així m'ho imposi. Pel que tinc entès, en una democràcia les coses són relatives i no absolutes.

Per construir un poble lliure primer cal que les persones siguin

lliures, i això en absència de democràcia fàcilment ha de comportar a

la desobediència i la insubmissió.

I a aquells que s'omplen la boca dient que som uns simples radicals,

els vull reafirmar que sí, que som radicalment antimonàrquics, per

democràcia, per justícia amb el poble català i per igualtat entre les

persones. De totes maneres, també vull confirmar que els vertaders

radicals, els perillosos, no són els de baix, els del poble, sinó els

que estan a la poltrona, com s'està demostrant.

El que hem de tenir clar, doncs, és que amb tot això no fan més que

donar la raó a l'independentisme d'esquerres. Jo, almenys, en un Estat així no hi vull viure.