dijous, de març 30, 2006

Una opinió del Vilaweb


per Vicent Partal

DIMECRES, 22/03/2006 - 06:00h

Ara la independència

Ahir es va aprovar en comissió l'estatut d'autonomia del Principat. És un estatut fracassat abans de nàixer, sobretot comparat a l'estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, i vista l'abismal diferència a la baixa que hi ha entre l'un i l'altre. Si s'haguera aprovat aquell estatut, és molt probable que una altra generació s'hauria acomodat de bon grat a l'estat de les autonomies. Però l'enorme retallada, la manera com s'ha fet (ensenyant que Espanya no té la menor voluntat de respectar-nos) i el despertar sobiranista (que encarna, més enllà dels partits, la manifestació del 18-F) obren a l'horitzó polític d'aquest país un nou escenari: el de la independència. La independència no pas com un anhel romàntic, sinó com una opció concreta, raonada i pròxima.
Evidentment, no parle de la independència a la manera antiga. La independència és avui, simplement, tenir el dret de decidir i la capacitat de fer cessió d'aquest dret sense coaccions. La independència, doncs, serà, segurament, una cadira i un micròfon al consell de ministres de la Unió, una circumscripció electoral pròpia a les eleccions europees i la plena decisió sobre els afers interns. Poc èpic per a alguns, però per això mateix, eficaç i natural.
A mi, l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya em semblava insuficient, però prou digne. I em va semblar magnífica la manera com es va aprovar i com es va defensar a Madrid el primer dia. Però crec que tot quant ha vingut després és la crònica d'un final d'època. El menyspreu amb què el govern socialista espanyol ha tractat la voluntat del Parlament de Catalunya és extraordinàriament irresponsable, perquè ignora que a tot el Principat el sentiment de ser una nació i de tenir el dret de decidir ha adquirit una amplitud que abans no tenia i que ja no té marxa enrere. El fet que el PSC s'haguera avingut a parlar de nació catalana amb normalitat i l'impacte de la proclamació de l'estatut al Parlament han trencat moltes barreres i han obert moltes ments. L'estatut nostre, el del Parlament, contenia l'essència del sobiranisme: ens proclamàvem una nació, no una autonomia entre disset, i decidíem nosaltres els nostres impostos i, per tant, que volíem fer, a la vida diària. El país es va creure que allò anava de debò i, com sol passar quan tastes el dolç, pocs n'hi ha que després accepten sense dir res que els el traguen de la boca. Especialment per la manera com ho han fet, i per molt que la complicitat del PSC i CiU (que tan bé havia contribuït a aixecar-ne el sostre al Parlament) donen arguments al president Zapatero.
El tracte a què ha estat sotmès l'estatut a Madrid és humiliant. El tracte que hem rebut nosaltres, representats pels nostres diputats, ha estat humiliant. El govern Zapatero ha negat la seua promesa i ens ha plomat sense pietat. Només raons partidistes permeten de sostenir sense rubor que això és un bon estatut. I fins i tot en els punts en què és millor que no el que tenim peca del defecte original: de la humiliació de veure com el 90% del Parlament de Catalunya no és un percentatge suficient per a merèixer respecte de l'estat espanyol ni per a acceptar que es pot jugar sense cartes marcades.
No conec ningú que estiga entusiasmat amb aquest estatut (com a molt n'hi ha que et diuen que és el millor que es podia aconseguir). No hi ha enlloc del país l'excitació devetllada per l'estatut del Parlament, què era un full net, escrit sense coercions mentals i un exercici de diàleg constructiu entre catalans. Té raó el president Maragall quan afirma que amb aquell estatut el Principat proposava sense disfresses ni ambigüitats. Amb l'estatut del Parlament es feia una proposta: la de ser espanyols d'una manera còmoda. La resposta ha estat que això no és possible. Que no hi ha una 'manera catalana de ser espanyol' que puga ser respectada o entesa a Madrid, ni quan ve avalada pel vot del 90% dels catalans. O som com ells diuen que hem de ser o no podem ser... Doncs anem-nos-en.
No és tan difícil. Per sort, ara no hi ha tancs que ens aturen, el marc europeu ens estalvia les pitjors tensions i podem afirmar, amb proves que entenen els nostres conciutadans de la Unió, que volem una cosa tan elemental com decidir per nosaltres mateixos, democràticament i respectant els drets de tothom. Podem dir i demostrar que s'ha fet l'esforç d'articular un discurs comú entre partits nacionalistes catalans i partits espanyols a Catalunya, que no hi ha enfrontament intercomunitari, que el consens ha anat més enllà i tot d'allò que és raonable, que s'han respectat en tot moment la legalitat i les formes. I podem demostrar, amb xifres i percentatges si cal, que la resposta a aquest enorme esforç nacional ha estat el menyspreu a la voluntat dels nostres representants.
Naturalment que no serà senzill. Ni passarà l'any vinent. No sabem com passarà. Però no cal que dramatitzem. D'estats, n'apareixen cada pocs anys i s'integren a la Unió Europea. Fa vint anys, per exemple, Estònia era una república soviètica. Demà Montenegro esdevindrà independent seguint unes guies molt clares marcades precisament per la Unió Europea. Avui el govern britànic té poders de codecisió en algunes matèries a la república irlandesa, que es va crear a base de violència. I n'hi té perquè la Gran Bretanya accepta, en canvi, que el govern irlandès tinga funcions de suport a la comunitat republicana del Nord d'Irlanda que tant ha costat de mantenir sota l'ocupació. Fins i tot hem vist, aquests darrers dies, que, al govern espanyol, no li toca més remei que acceptar que els ciutadans de Gibraltar puguen decidir lliurement el seu futur, per bé que invoquen, per cert, el mateix tractat d'Utrecht que justifica la nostra incorporació a Espanya. I tot això, i més coses que passaran, té una raó simplicíssima: no es pot anar, dintre la Unió Europea, contra la democràcia i, la democràcia, la representa el vot popular. Com impediran que diguem què volem ser?
No serà senzill, doncs, però avui em manifeste segur i convençut que d'ací a vint anys el Principat de Catalunya (i/o Euskadi) no seran una autonomia d'Espanya i prou, com ara. Perquè Espanya no té temps de canviar, no és atractiva per l'espoli econòmic persistent a què ens sotmet, ja no ens és imprescindible en el nou marc europeu i s'ha demostrat tan inflexible que crea desafecció. La seua oportunitat es deia Zapatero, i el moment de creure-hi (en ell, i en Espanya) ja ha passat.

dilluns, de març 27, 2006

Quotes to inspire a girl or two

"Remember no one can make you feel inferior without your consent."
~ Eleanor Roosevelt
°
"I'm tough, I'm ambitious, and I know exactly what I want. If that makes me a bitch, okay." ~ Madonna Ciccone
°
"A woman reading Playboy feels a little like a Jew reading a Nazi manual."
~ Gloria Steinem
°
"Some of us are becoming the men we wanted to marry." ~ Gloria Steinem


dimarts, de març 21, 2006

Newly-found idola



Lo fabulós Enric Fabris !

diumenge, de març 19, 2006

Virtut

virtut
°
In medio stat virtus= La virtut està en el terme mitjà. (dita clássica)
°
La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Josep Pla QG 504
°
La virtut és l’instint de superar els instints. F. Pujols [in Bladé D. Pujols p.451]
°
Nos vertus ne sont, le plus souvent, que des vices déguisés.= Les nostres virtuts no són, tot sovint, sinó vicis disfressats. La Rochefoucauld

Eixamplepèdia

dijous, de març 16, 2006

Citando a Andrea Dworkin

"People play life as if it's a game, whereas each step is a real step. The shock of being unable to control what happens, especially the tragedies, overwhelms one. Someone dies; someone leaves; someone lies. There is sickness, misery, loneliness, betrayal. One is alone not just at the end but all the time. One tries to camouflage pain and failure. One wants to believe that poverty can be cured by wealth, cruelty by kindness; but neither is true. The orphan is always an orphan.
°
The worst immorality is in apathy, a deadening of caring about others, not because they have some special claim but because they have no claim at all.
°
The worst immorality is in disinterest, indifference, so that the lone person in pain has no importance; one need not feel an urgency about rescuing the suffering person.
°
The worst immorality is in dressing up to go out in order not to have to think about those who are hungry, without shelter, without protection.
°
The worst immorality is in living a trivial life because one is afraid to face any other kind of life--a despairing life or an anguished life or a twisted and difficult life.
°
The worst immorality is in living a mediocre life, because kindness rises above mediocrity always, and not to be kind locks one into an ethos of boredom and stupidity.
°
The worst immorality is in imitating those who give nothing.
°
The worst immorality is in conforming so that one fits in, smart or fashionable, mock-heroic or the very best of the very same.
°
The worst immorality is in accepting the status quo because one is afraid of gossip against oneself.
°
The worst immorality is in selling out simply because one is afraid.
°
The worst immorality is a studied ignorance, a purposeful refusal to see or know.
°
The worst immorality is living without ambition or work or pushing the rest of us along.
°
The worst immorality is being timid when there is no threat.
°
The worst immorality is refusing to push oneself where one is afraid to go.
°
The worst immorality is not to love actively.
°
The worst immorality is to close down because heartbreak has worn one down.
°
The worst immorality is to live according to rituals, rites of passage that are predetermined and impersonal.
°
The worst immorality is to deny someone else dignity.
°
The worst immorality is to give in, give up.
°
The worst immorality is to follow a road map of hate drawn by white supremacists and male supremacists.
°
The worst immorality is to use another person's body in the passing of time.
°
The worst immorality is to inflict pain.
°
The worst immorality is to be careless with another person's heart and soul.
°
The worst immorality is to be stupid, because it's easy.
°
The worst immorality is to repudiate one's own uniqueness in order to fit in.
°
The worst immorality is to set one's goals so low that one must crawl to meet them.
°
The worst immorality is to hurt children.
°
The worst immorality is to use one's strength to dominate or control.
°
The worst immorality is to surrender the essence of oneself for love or money.
°
The worst immorality is to believe in nothing, do nothing, achieve nothing.
°
The worst immoralities are but one, a single sin of human nothingness and stupidity.
°
"Do no harm" is the counterpoint to apathy, indifference and passive aggression; it is the fundamental moral imperative. "Do no harm" is the opposite of immoral. One must do something and at the same time do no harm. "Do no harm" remains the hardest ethic."
°
Andrea Dworkin, "Heartbreak".

dimarts, de març 14, 2006

El desierto mexicano

México, D.F. Medianamente progre, ideológicamente tolerable.
Ciudad Juárez Ciudad del escarnio. Futura metrópolis polivalente y multicultural.
Tijuana Un martirio visual. Futura metrópolis polivalente y multicultural.
Monterrey Por lo menos ahí cantan también U2 y los Rolling Stones.
Guadalajara Ave María purísima. ¿Guadalajara 2011?
El resto
¿Qué pasa en el resto?
Vid. Pedro Páramo
Vid. El llano en llamas
Vid. México, el trauma de su historia
Vid. Allá en el rancho grande
Vid. Vicente Fox
Vid. PAN

diumenge, de març 12, 2006

Monstruos y alimañas de la política mexicana





http://mexicodecide.blogspot.com/

How Liberal / Conservative Are You?

Your Political Profile

Overall: 15% Conservative, 85% Liberal
Social Issues: 0% Conservative, 100% Liberal
Personal Responsibility: 25% Conservative, 75% Liberal
Fiscal Issues: 25% Conservative, 75% Liberal
Ethics: 25% Conservative, 75% Liberal
Defense and Crime: 0% Conservative, 100% Liberal

How Liberal / Conservative Are You?

Una opinió d'en Harold Bloom

Harold Bloom diu que si fos català li agradaria la independència

El crític literari i assagista nord-americà Harold Bloom ha manifestat avui que "si fos català" li agradaria que el seu país fos independent, tot i que ha reconegut que això és una mica inviable per qüestions econòmiques.

Bloom ha fet aquestes declaracions aquest cap de setmana durant una conferència sobre Ramon Llull i la tradició catalana, en el marc de l'àmplia programació sobre cultura catalana que s'està celebrant a la ciutat de Nova York.
L'autor de la polèmica obra El cànon Occidental, que versa sobre l'estudi de la literatura universal, ha indicat que Catalunya és "una idea o un complex d'idees, així com un lloc i una gent, unificades pel llenguatge i per una història d'opressió espanyola, que va culminar amb el feixisme de Franco".
"Sóc un professor i no un polític, però si fos català, m'agradaria que el meu país s'independitzés d'Espanya, encara que sé que és inviable econòmicament", ha afirmat.
Ha afegit que "l'honra de Catalunya, com la de la regió basca i Madrid és haver lluitat contra el feixisme militarista i clerical, i encara que tant per a catalans com per a castellans això pot semblar una mica arcaic, als Estats Units no ho és, ja que estem actualment governats per un règim teocràtic i militarista".
Bloom ha fet aquestes reflexions polítiques a la seva disertació sobre la figura de l'escriptor Ramon Llull, que va néixer a Mallorca, però a qui ha considerat com "el més català de tots els catalans".
Ha qualificat a aquest autor com el "reinventor" de la llengua catalana, de la mateixa manera que l'anglès William Shakespeare, l'italià Dante Alighieri, l'alemany Goethe o el francès Michel de Montaigne van tornar a inventar les seves pròpies llengües.
"Llull, més que Gaudí o Salvador Espriu -dues figures d'igual capacitat imaginativa- és el geni de la tradició catalana, de la mateixa manera que ho és el magnífic (militant anarquista Bonaventura) Durruti i el sublim novel·lista Baltasar Porcel", ha apuntat.
Bloom també ha qualificat Espriu i Ausiàs March com a puntals de la poesia catalana, de la mateixa manera que ho van ser Antonio Machado, Rafael Alberti, Luís Cernuda o Federico García Lorca, entre altres, per a la poesia moderna castellana.
"Catalunya és una cultura autònoma que legalment és part de la monarquia espanyola, però existeixen diferents : la Mallorca de Llull, la València de March i la Barcelona d'Espriu. Poca gent és tan devota potser de la imaginació com els catalans", ha ressaltat.
L'acte, que ha estat organitzat per l'Institut Ramon Llull, ha tingut lloc al Poet's House de Nova York, una entitat que alberga una biblioteca amb 45.000 volums de poesia d'autors procedents de tot el món.
En acabar la seva disertació, que serà publicada pròximament com a document acadèmic, Bloom també ha fet unes consideracions sobre l'Estatut català.
"No sé molt de l'Estatut. Hi ha molta tensió entre Madrid i Barcelona. Assumeixo que serà resolt, perquè ningú pot guanyar. És un problema intern", ha assenyalat.
"Crec que Barcelona és una tercera part internacional, una tercera part castellana i una tercera part catalana", ha afegit.
Finalment, el crític anglosaxó ha considerat que Barcelona i Madrid "no tenen res en comú", quant al "temperament, costums, maneres de pensar i l'idioma".

http://www.llull.com/llull/actualidad/noticias.jsp?temaNoticia=7&mes=3&ano=2006

divendres, de març 10, 2006

To live in Mexico City, 2

I've lived here almost my whole life, lately, this city has been targeted by many insiders and outsiders as one the worst places to live. Unemployment, corruption, constant uncertainty are factors that contribute to the never-ending vilification of Mexico City. It's true, it's not something that one can deny, living here is a grueling and very difficult experience. Not everyone could endure what we have to go through. I also found out sometime ago that there's a thing which actually makes a difference. To make one's life matter. Probably sounds like a cliché, but not one put into practice much, if you ask me.
°
Just today I had to spend many agonising hours in the traffic jams, in the afternoon heat, being pushed around, in the big mean city, but I decided to go through all that because there was a huge reward afterwards. I belong to a choir, and we're rehearsing Vivaldi's Gloria, the full piece. For a couple of hours, I felt truly challenged, for I had to go through my most sensitive layers to find out the right notes, the right interpretation and the right timing for such a demanding piece. In many ways, I have to go beyond myself and my assumptions and certainties when it comes to music. She takes me to places I never knew existed, my body, my soul, my whole being are deeply affected when I sing what the choir's director instructs us to. When we succeed in a show or performance, the sense of triumph, of achievement equal nothing else. The sense of fulfilment I develop after a peace of music gets deep into my skin is also something without comparison. Then, I feel I matter. All tensions, fears and reservations about big mighty mean Mexico City become utterly unimportant. It's me, the choir, the director and the music becoming one, an entity beyond ourselves, actually. It gives me renewed strength to go out and keep on surviving like most Mexicans have to, knowing that there's hope, that inside of oneself there's the potential to go beyond the trouble of living here. Well, at least I try to have that mindset.

Viure a Mèxic, D.F. 1

Faig moltes activitats que em contacten amb estrangers, i sembla que l'activitat que els esmentats prefereixen és queixar-se. Es queixen de tot el que passa o no a Mèxic. Que si la contaminació, la corrupció, el caos, el clima, la gent, els sous. Tot és motiu per a llançar atacs al modus vivendi mexicà. La meva primera reacció normalment és, calladeta, a prendre pel cul, estrangers de merda: ja tenim massa problemes al país! i encara hom ha de tolerar els de fora. Però bueno, 95% del temps no expresso res que m'antogonitzi a mi i/o l'interlocutor.
°
Una cosa que trobo mig divertida, mig irònica i més aviat perturbadora, és trobar moltes i molt sovint dones europees que s'expressen pejorativament del país, trobant amargament en falta el paradís i les bondats de llurs terres d'origen. El que em pregunto és, ostres, si Alemanya, Anglaterra, Espanya o el Japó són la polla, què fa aquí aquesta gent? Doncs bueno, el que passa és que aquestes dones de mentalitat i països tan avançats van decidir abandonar la terra promesa... per un home, per l'amor d'un home! És que no acabo de comprendre-ho. Canviar de continent per una persona. Això sí que deu ser un leap of faith, més quan el canvi no és a un altre país desenvolupat, sinó a Mèxic. Algú m'ho hauria d'explicar alguna vegada. Potser tanta abundància, benestar i ordre són massa per algunes persones, o potser hi ha qui pateix d'stultitia extrema. En fi, això no vol dir que no tolero la crítica, no no, al contrari, jo mateix són molt crític amb la meva terra, ans, ja patim massa, ja hem de saber sobreviure al màxim i trobo que sobren les opinions de gent que viu aquí i que no és d'aquí però que tampoc contribueix a cap solució.

dimecres, de març 08, 2006

Demasiado multi-tasking

Uff. Hoy hice corto-circuito. Por la mañana quise meditar y lo único que logré fue quedarme dormido, después, llegué tarde al trabajo, porque había olvidado recoger unas fotocopias que había mandado hacer. Una vez en la oficina, me agobiaba de calor, de somnoliencia, de hartazgo. Compartir una oficina pequeña con cuatro mujeres parlanchinas y ruidosas no es nada sencillo. Tenía la presión de entregar un texto a medio escribir para un cliente, además de que tengo hasta el cuello la deadline del escrito de al menos cuatro páginas para el catálogo de la exposición siguiente del museo. Para empeorarlo todo un poco más, vivo con la angustia interminable del texto que nada más no puedo concluir para el proyecto de investigación. Añádase que también tengo el agua hasta el cuello por lo de la tesis, el anteproyecto de maestría, lo de la investigación del gótico, ay dios, ya no me acordaba, tengo que preparar una mega-conferencia sobre el retablo de Pere Espallargues, además de un curso sobre arte y moda. Ay Marc, en que líos te metes.
Siento que no tengo muchos pilares en los que me pueda apoyar. Tengo demasiados pendientes y no debería, pero por otro lado si no mejoro consistentemente mi currículum ahora, ¿cuándo lo haré? Además, tengo necesidades $$$ internas y externas y si las quiero satisfacer, pues tengo que hacer lo que tengo que hacer. Tan solo me gustaría que alguien me apoyase, aunque no sé cómo. Bueno, lo dejo ya que tengo quehacer.

diumenge, de març 05, 2006

What Winter Sport Are You?

You Are Curling
What you lack in athleticism, you make up for in concentration.And while curling isn't much more of a sport than bowling, you *can* win a gold medal for it!

Els Jocs de Torí – Pensaments finals

Els jocs recentment acabats a la ciutat italiana de Torí m’han agradat forca. Hi ha hagut una molt bona competició entre molts països. Totes les prediccions apuntaven que Alemanya guanyaria els Jocs i per molt, seguida de Noruega i els Estats Units. La cosa ha acabat amb els alemanys i els americans fent 1-2 i els nòrdics molt darrera, al 12è lloc, però no pas com es preveia, amb Alemany guanyant una quantitat molt a prop de les 40 medalles i els americans a les 30. Hi havia fins i tot funcionaris dels USA que pensaven que era possible arribar a guanyar la mateixa quantitat de medalles de Salt Lake fa quatre anys, 34 i amb això, els Jocs.
°
Llavors, les previssions no contaven amb què Canadà, Rússia i Àustria tenien llurs pròpies expectatives, la primera amb 24 viatges al podi, només un menys que els veïns nord-americans, Rússia recuperant el seu lloc al Top 5 i els austríacs tenint la millor actuació de la seva història. Clar, hi havia moltes més medalles en disputa que fa quatre anys: sis al Cross-Country, sis al Biatlon, sis al Surf de Neu, sis al patinatge de velocitat, en general més de 30 noves possibilitats d’arribar al podi.
°
També va ser notable el desastre de Noruega, equip que portava quatre Jocs Olímpics consecutius entre els tres millors del món. Encara no se sap clarament que va passar, però amb només 19 medalles i dos ors no va deixar content a ningú. Els pitjors resultats en 18 anys pels orgullosos escandinaus. Sembla que moltes coses hauran de canviar d’ara endavant per a no tornar a les humiliacions de Torí.
°
Itàlia, els locals, no ho van fer particularment bé, de fet, van perdre medalles comparant els resultats de Salt Lake. Onze medalles saben a poc considerant els recursos i el talent italià. Hi va haver avenços importants, com ara els del Fabris i els patinadors, però derrotes que no s’entenen, com les dels esquiadors. El 1994 Itàlia va guanyar 20 medalles, un resultat més aviat espectacular; el món de l’esport ha canviat força des d’aleshores, tot i això, potser al menys 15 metals haurian haver estat de fer l’objectiu, com a mínim.
°
Les figures. Jo m’he quedat fascinat amb l’Enrico Fabris, campió de persecució per equips i els 1.500 metres del patinatge de velocitat. El competidor italià va guanyar amb classe i sense pretensions, a més a més projectava força carisma, el qual el feia molt afable. Conta com a plus la seva bonica sonrisa i el físic impressionat del noi, qui a més a més va portar a la desfeta a la parella gringa, Davis i Hedrick, tots dos insoportables i carents de qualsevol sentit de classe i elegància. Un patinador americà admirable i ben agradable ha estat el Joey Cheek, calladet, humil, guanyador i generòs, un campió ple de classe.
°
La Shizuka Arakawa també ha estat impressionant, la primera asiàtica campiona absoluta del patinatge de figura.
°
La sueca Anja Pärsson, és encantadora, un miqueta grassa i magnífica esquiadora, m’encanta! Menció honorífica a la croata Janica Kostelic, potser l’esquiadora més ben dotada de la història.
°
Les anti-figures, com sempre, l’exèrcit d’Ugly Americans que apareixen cada Olimpiada. A la llista de dubtosa reputació que incloeix l’Amy van Dyken, els sprinters de 2000, etc, podem afegir el Chad Hedrick, texà arrogant, immadur i francament insoportable. La Lindsey Jacobellis, la que se sentia guanyadora abans de creuar qualsevol línia i es va posar a fanfarronejar, el chacal de Jeret Peterson i la seva actitud de guanyar o fer cops per tot arreu, i tota la colla de nihilistes del Surf de Neu que pensen que les Olimpiades són només per tenir “fun”.
°
Què vindrà ara? Doncs a Vancouver potser hi hagi un nou campió a dalt de tot del quadre de medalles, i sembla que arribarem a veure una veritable guerra freda entre Canadà i els Estats Units, a veure qui mana els esports de neu. Alemanya ha de desenvolupar una nova generació de campions, i segur que els noruecs no es quedaran així només amb llur desfeta.

dijous, de març 02, 2006

Music that has changed my life 6

It was late 1992. I was 15 and the Erotica album came out. For many, it's one of the least remarkable albums by Madonna, for me it came out in a crucial year, in a most crucial time. Back then I was the picture of teenage-angst. Had the acne thing, the unpleasant pre-braces teeth and an incredible amount of problems going on at home. Memories from that year are indeed most painful. In my intimate personal world, there was very little pain, almost no fear and a feeling that there was a kind of refuge from it all. Madonna. She's everything you'd want to be in a fantasy world: famous, loved, fabulous. She could do no wrong; her albums, videos and singles were always delightful. She wasn't intimidating, but rather empowering. With Erotica I discovered that I had a fascination, a fixation even, on the darker side of life, on the kind of things you wouldn't talk to your mother about. I loved having fantasies about 'going down, where all life begins...", and most probably my later desire to explore S/M came from the 'give it up, do as I say.... I only hurt the ones I love" lines. With Madonna singing about those things, it seemed OK to explore that B side of the personality, even to embrace it, and at age 15 I was more than ready to do it.

http://www.rollingstone.com/artists/madonna/albums/album/130835/rid/6067636/

It took Madonna ten years, but she finally made the record everyone has accused her of making all along. Chilly, deliberate, relentlessly posturing. Erotica is a post-AIDS album about romance – it doesn't so much evoke sex as provide a fetishistic abstraction of it. She may have intended to rattle America with hot talk about oral gratification and role switching, but sensuality is the last thing on the album's mind. Moving claustrophobically within the schematic confines of dominance and submission, Erotica plays out its fantasies with astringent aloofness, unhumid and uninviting. The production choices suggest not a celebration of the physical but a critique of commercial representations of sex – whether Paul Verhoeven's, Bruce Weber's or Madonna's – that by definition should not be mistaken for the real thing. It succeeds in a way the innocent post-punk diva of Madonna and the thoughtful songwriter of Like a Prayer could not have imagined. Its cold, remote sound systematically undoes every one of the singer's intimate promises.
Clinical enough on its own terms when compared with the lushness and romanticism of Madonna's past grooves, Erotica is stunningly reined in; even when it achieves disco greatness, it's never heady. Madonna, along with coproducers Andre Betts and Shep Pettibone, tamps down every opportunity to let loose – moments ripe for a crescendo, a soaring instrumental break, a chance for the listener to dance along, are over the instant they are heard. Erotica is Madonna's show (the music leaves no room for audience participation), and her production teases and then denies with the grim control of a dominatrix.
Against maraca beats and a shimmying horn riff, "Erotica" introduces Madonna as "Mistress Dita," whose husky invocations of "do as I say" promise a smorgasbord of sexual experimentation, like the one portrayed in the video for "Justify My Love." But the sensibility of "Erotica" is miles removed from the warm come-ons of "Justify," which got its heat from privacy and romance – the singer's exhortations to "tell me your dreams." The Madonna of "Erotica" is in no way interested in your dreams; she's after compliance, and not merely physical compliance either. The song demands the passivity of a listener, not a sexual partner. It's insistently self-absorbed – "Vogue" with a dirty mouth, where all the real action's on the dance floor.
Look (or listen) but don't touch sexuality isn't the only peep-show aspect of this album; Erotica strives for anonymity the way True Blue strove for intimacy. With the exception of the riveting "Bad Girl," in which the singer teases out shades of ambiguity in the mind of a girl who'd rather mess herself up than end a relationship she's too neurotic to handle, the characters remain faceless. It's as if Madonna recognizes the discomfort we feel when sensing the human character of a woman whose function is purely sexual. A sex symbol herself, she coolly removes the threat of her own personality.
Pure disco moments like the whirligig "Deeper and Deeper" don't need emotional resonance to make them race. But the record sustains its icy tone throughout the yearning ballads ("Rain," "Waiting") and confessional moods ("Secret Garden"). Relieved of Madonna's celebrity baggage, they're abstract nearly to the point of nonexistence – ideas of love songs posing as the real thing. Even when Madonna draws from her own life, she's all reaction, no feeling: The snippy "Thief of Hearts" takes swipes at a man stealer but not out of love or loyalty toward the purloined boyfriend, who isn't even mentioned.
By depersonalizing herself to a mocking extreme, the Madonna of Erotica is sexy in only the most objectified terms, just as the album is only in the most literal sense what it claims to be. Like erotica, Erotica is a tool rather than an experience. Its stridency at once refutes and justifies what her detractors have always said: Every persona is a fake, the self-actualized amazon of "Express Yourself" no less than the breathless baby doll of "Material Girl." Erotica continually subverts this posing to expose its function as pop playacting. The narrator of "Bye Bye Baby" ostensibly dumps the creep who's been mistreating her, but Madonna's infantile vocal and flat delivery are anything but assertive – she could be a drag queen toying with a pop hit of the past. Erotica is everything Madonna has been denounced for being – meticulous, calculated, domineering and artificial. It accepts those charges and answers with a brilliant record to prove them. (RS 644)
ARION BERGER

PRIistas, abstenerse de leer por su propio bien

¿COMO SE DICE ROBERTO MADRAZO EN....?

Alemania: Otto von Frauden
Arabia Saudita: Elim Postor
Brasil: T. del Falcao do Nascimento
China : Chan Chu Yo
Corea del Norte: Chin Guen Guen Son
Corea del Sur: Kuan Do No
Cuba : Silvio Panada
España: Paco R. Ovando
Francia: Pierre D'Elvotto
Grecia: Hurto Sinescroupoulos y Akylos Transo
Holanda: T. Van Aestaffar
India : Gandhi Sima Farsa
Israel : Abraham Urnas
Italia: Massimo Atraco
Japón: Tekito Tuboto
Líbano: Mestafa Al-Botar
Panamá: Many Puleo!
Portugal : Santiago de Trampinha
República Checa: Ivana Jodernos
Rumania : Robele Sinolopescu
Rusia: Ivana Timar
Uganda : Amin Mewele Alomimo
USA : Johnny Miro
Vietnam : Jo Dan Sen