Sobre un diàleg de Plató

Fa uns anys que vaig haver de fer un assaig sobre el tema, i tot que ara trobo algunes de les meves idees més aviat immadures, i fins i tot, tendres, poso aquí aquella conversa amb mi mateix.... I perdoneu el català tan estrany que hi utilitzo però vaig escriure-ho tot originalment en castellà.

Hípies Major o de la Bellesa - Primera Part

º
Diàleg de Plató

º
Hípies, com la resta dels sofistes, era un filòsof que es considerava savi, tal i com el seu nom indica. La saviesa era considerada per ells com a un art. Cobraven pels seus ensenyaments i viatjaven molt, tot coneixent diverses societats, costums i opinions, la qual cosa tenia com a resultat la coneguda característica subjectiva i relativa dels sofistes. Fins i tot es dedicaven a les relacions públiques, negocis, comerç i qualsevol altra activitat que produïra diners.

Aquesta gent opinava que tot i que existís resposta a les qüestions filosòfiques, els éssers humans no serien capaços de trobar-ne respostes plenes o segures, i per tant esdevenien també en escèptics. De la mateixa manera que el pensador Protàgores, creien que havia de valorar les coses en relació amb les necessitats de cadascú d’acord amb el seu temps i la seva societat.

Sòcrates no va deixar res escrit, no obstant això el coneixem gràcies a autors com Plató i ha estat influent al pensament europeu, particularment pels seguidors i estudiosos de l’obra platònica. Plató tenia en bon concepte i admiració l’obra del mestre Sòcrates, a qui veia com a una persona inusual tenint en compte que cercava una veritat absoluta. Per això Plató utilitza en molts dels seus diàlegs la veu de Sòcrates com a portaveu. A més a més, aquest vell mestre utilitzava la dialèctica com a eina per arribar a la veritat. Sòcrates no tenia l’objectiu d’ensenyar assumint el paper de “mestre”, sinó que feia l’esforç de provocar als interlocutors a la reflexió i la raó, sobre el tema que estigués sobre la taula. El filòsof feia com si no sabés cap cosa sobre el tema, tot conversant i fent com si volgués aprendre quelcom que mai havia sabut abans. Durant la conversa feia servir un recurs molt interessant: a traves de resumir i concloure les premisses de l’interlocutor, el feia veure els seus propis errors de raonament.

Aquest mètode és conegut com la “ironia socràtica”. Solia ésser una mica irritant conversar amb Sòcrates, atés que hi havia gent que s’emprenyava per acabar en ridícul, o que sentia que així havia acabat. Cal tenir en compte que el filòsof portava al seu conversador a refutar les seves primeres conclusions, sent així que els sil.logismes que en Sòcrates feia portaven l’interlocutor cap a la contradicció.

En aquest diàleg. Plató presenta l’Hípies com a un savi, alhora que ell mateix es creu que el que diu és veritat. Encara que al desenvolupament del diàleg es mostra com un agnòstic, això vol dir que no es pronunciava clarament sobre les preguntes fetes per Sòcrates, al mateix temps no es presenta com a un dialogant segur de les seves afirmacions. Hípies arriba a desesperar-se de les preguntes que el filòsof li feia. Li va dir que les qüestions que vol tractar amb ell són necieses innecessàries. L’Hípies no pot admetre que els seus judicis són equivocats i fa com si de debò fos segur i convençut de les seves idees.

Plató escriu que un home li havia demanat que l’expliqués en què consistia la bellesa, i, sent que no en sabia la resposta, va fer el ridícul. Per això, Sòcrates va anar amb Hípias per a que el digués de què va el concepte, amb l’objectiu d’arribar a definir un concepte adient per la idea de bellesa, Potser Sòcrates es riu d’ell mateix i només està fent servir la seva dialèctica irònica amb l’objectiu de fer pensar al savi Hípies.

Ja dintre del diàleg i el tema de la bellesa, Hípies diu: “De manera que la justícia és justa per conducte de la justícia i la saviesa és sàvia a través de la saviesa, la bellesa és bella per conducte de la bellesa, per tant, la bellesa és una cosa en si”. La idea exposada potser no arriba a ser una definició, en virtut de què no especifica gens sobre el fenomen o la ontologia de la bellesa, només diu que apareix i ja està. És probable que les preguntes més interessants sobre el tema siguin qui pot definir què és la bellesa? o el seu contrari, què és la lletjor?