Som una nació

per Vicent Partal
DILLUNS, 20/02/2006 - 03:32h

18F: la revolució tranquil·la

La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d'aquesta situació que esgota tant després de més de trenta anys: estem farts d'una Espanya que ni quan ensenya la millor cara és capaç de fer res per a entendre'ns. Dissabte van caure molts mites. El primer i més important aquell que afirmava que el debat sobre la identitat estava acabat i que el país oficial era més nacionalista que el real. Ben al contrari: els darrers vints anys una revolució tranquil·la ha anat creixent i dissabte es feu viva. Sabem que no val la pena perdre més temps convencent a qui no es vol convèncer i que ara el que hem de fer és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar ja a que ens autoritzen a fer-ho o no. L'estatut, fins i tot el nou, és aigua passada i ja sap a poc.

Dissabte ningú no va respondre a la crispació espanyola amb més crispació ni va plantejar cap discurs per reacció i a la contra, negatiu. Aquest fet ha estat molt destacat perquè resultava molt evident i per a explicar-lo cal dir que respon precisament a la injecció de moral i confiança que la mateixa manifestació va representar per a molts de nosaltres. Aquesta actitud, simplement dir el que som i avisar del que volem fer, és la prova més clara de l'enorme confiança en el futur que es respirava a la Gran Via de Barcelona. Confiança en que el futur serà el que direm nosaltres i que depèn de nosaltres.

Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discret. Però els anys no van passant i prou. L'enorme quantitat de gent que es va aplegar dissabte reunia persones de tot orígen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir. Més simple i més contundent alhora impossible. Es tracta d'un missatge net que queda a anys llum de l'Espanya de les autonomies i del futur mesell que Zapatero pensava que podia dibuixar des del laboratori de La Moncloa. Segurament l'estatut aprovat al Parlament de Catalunya i del qual ja no queda ni l'esquema era una de les darreres oportunitats que Espanya tenia, potser la darrera. Malgrat que no era cap bon text crec que a molts ens va convèncer pel fet que fos aprovat pel noranta per cent del parlament, per la manera en la qual va ser presentat, per la dignitat mostrada en un primer moment pels nostres polítics. Però el somni no ha durat gens. Els nostres polítics no han estat a l'alçada i en canvi els espanyols, començant per un Alfonso Guerra exterminador, no han parat des d'aleshores de retallar-lo a cada article -divendres encara retiraven del text l'obligatòrietat que els jutges sàpiguen català.

Els nostres polítics ho haurien d'haver fet millor. Ens ho devien. El PSC simplement ha desaparegut del mapa polític i s'ha limitat a acceptar tot el que li ordenava el PSOE sense mostrar el més mínim símptoma de dignitat. I CiU, per a mi de forma incomprensible, ha matat en una sola reunió tot el que havia estat capaç de crear durant mesos de feina al Parlament de Catalunya. El preu l'hauran de pagar ara. La crispació i el desconcert que exhibien ahir els seus representants indica a les clares com els ha colpit la manifestació.

Segurament i de forma especial perquè aquesta manifestació va ser organitzada sense el suport de pràcticament ningú. I això la fa encara més impressionant. Mònica Sabata me'n va parlar per primer vegada al CIEMEN dimarts 20 de desembre quan l'escenari polític no tenia res a veure amb el d'avui però quan molta gent ja temíem que ens anaven a esquilar. Finalment Esquerra Republicana s'hi ha sumat, amb Esquerra Unida i Alternativa i és una evidència que ha aportat un múscul organitzador impagable. Però, dit això, Esquerra sap que la manifestació ha anat molt més enllà del que ells sols haurien estat capaços de crear. Cal reconèixer que han entès que el protagonisme havia de ser de la societat civil i que ho han respectat. En aquest sentit les acusacions de manipulació o aprofitament que alguns han formulat a posteriori esdevenen simplement ridícules. Estic segur que avui hi ha molts polítics d'altres partits que haurien volgut venir a la manifestació (després de veure-la) i que intentaran desviar el seu sentit, per exemple convertint-la en una manifestació només contra el PP. Però per més que ho intenten saben que no és això el que va passar. I més val que ho tinguen en compte. I hi ha un detall que no cal oblidar: a la manifestació de dissabte no hi van anar molts dels independentistes tradicionals, que s'hi van pronunciar en contra per massa moderada.

Capítol a banda mereixen els mitjans. Reconec que diumenge varen saber valorar l'abast de la manifestació. Però els dies abans la varen despreciar. Quan dimecres una representació dels qui ens havien encomanat que anàrem en primera fila vàrem presentar la manifestació a la Plaça Catalunya, per exemple, TV3 no es va dignar ni a enviar una càmera. Per exemple. I el to de despreci de les informacions d'El Periódico, per posar un altre exemple, ha arribat a extrems insultants. Però de sobte, amb tots en contra, la revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per a ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. El país no confia en Zapatero, per exemple. O això de la nació només és un debat nominalista, per exemple.

Dit tot això hem de saber que al davant tenim molts interrogants i que canalitzar tot això que va passar dissabte no va a ser senzill. Hi ha problemes estructurals molt seriosos. No sabem qui pot capitalitzar políticament l'entusiasme generat dissabte, ni com. En alguns moments fins i tot flotava en l'ambient una impugnació generalitzada de la classe política que crec que no ens podem permetre. Els mitjans de comunicació, a l'engròs, estan dominats per gent molt refractària al que es va veure dissabte, quan no crònicament en contra. L'atzucat polític en el qual està immers l'estatut crea una confusió enorme i deixa poc espai a les rectificacions que avui farien amb molt de gust alguns partits polítics si pogueren. I no es poden fer manifestacions així cada dissabte.

Respondre a aquestes preguntes i a tantes altres és feina de tots. En aquest sentit la meua única certesa és que cadascú hem de saber quin paper podem jugar i jugar-lo. No en el nom de la política de curt abast sinó en el de la idea. L'any vinent farà tres-cents anys de l'ocupació del Regne de València, inici de la nostra situació actual. Dissabte va ser evident que no han estat suficients per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l'entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots. Sense por. Ara que ja sabem que som molts més dels que ells volen i diuen.