Els Jocs de Torí – Pensaments finals

Els jocs recentment acabats a la ciutat italiana de Torí m’han agradat forca. Hi ha hagut una molt bona competició entre molts països. Totes les prediccions apuntaven que Alemanya guanyaria els Jocs i per molt, seguida de Noruega i els Estats Units. La cosa ha acabat amb els alemanys i els americans fent 1-2 i els nòrdics molt darrera, al 12è lloc, però no pas com es preveia, amb Alemany guanyant una quantitat molt a prop de les 40 medalles i els americans a les 30. Hi havia fins i tot funcionaris dels USA que pensaven que era possible arribar a guanyar la mateixa quantitat de medalles de Salt Lake fa quatre anys, 34 i amb això, els Jocs.

°

Llavors, les previssions no contaven amb què Canadà, Rússia i Àustria tenien llurs pròpies expectatives, la primera amb 24 viatges al podi, només un menys que els veïns nord-americans, Rússia recuperant el seu lloc al Top 5 i els austríacs tenint la millor actuació de la seva història. Clar, hi havia moltes més medalles en disputa que fa quatre anys: sis al Cross-Country, sis al Biatlon, sis al Surf de Neu, sis al patinatge de velocitat, en general més de 30 noves possibilitats d’arribar al podi.

°

També va ser notable el desastre de Noruega, equip que portava quatre Jocs Olímpics consecutius entre els tres millors del món. Encara no se sap clarament que va passar, però amb només 19 medalles i dos ors no va deixar content a ningú. Els pitjors resultats en 18 anys pels orgullosos escandinaus. Sembla que moltes coses hauran de canviar d’ara endavant per a no tornar a les humiliacions de Torí.

°

Itàlia, els locals, no ho van fer particularment bé, de fet, van perdre medalles comparant els resultats de Salt Lake. Onze medalles saben a poc considerant els recursos i el talent italià. Hi va haver avenços importants, com ara els del Fabris i els patinadors, però derrotes que no s’entenen, com les dels esquiadors. El 1994 Itàlia va guanyar 20 medalles, un resultat més aviat espectacular; el món de l’esport ha canviat força des d’aleshores, tot i això, potser al menys 15 metals haurian haver estat de fer l’objectiu, com a mínim.

°

Les figures. Jo m’he quedat fascinat amb l’Enrico Fabris, campió de persecució per equips i els 1.500 metres del patinatge de velocitat. El competidor italià va guanyar amb classe i sense pretensions, a més a més projectava força carisma, el qual el feia molt afable. Conta com a plus la seva bonica sonrisa i el físic impressionat del noi, qui a més a més va portar a la desfeta a la parella gringa, Davis i Hedrick, tots dos insoportables i carents de qualsevol sentit de classe i elegància. Un patinador americà admirable i ben agradable ha estat el Joey Cheek, calladet, humil, guanyador i generòs, un campió ple de classe.

°

La Shizuka Arakawa també ha estat impressionant, la primera asiàtica campiona absoluta del patinatge de figura.

°

La sueca Anja Pärsson, és encantadora, un miqueta grassa i magnífica esquiadora, m’encanta! Menció honorífica a la croata Janica Kostelic, potser l’esquiadora més ben dotada de la història.

°

Les anti-figures, com sempre, l’exèrcit d’Ugly Americans que apareixen cada Olimpiada. A la llista de dubtosa reputació que incloeix l’Amy van Dyken, els sprinters de 2000, etc, podem afegir el Chad Hedrick, texà arrogant, immadur i francament insoportable. La Lindsey Jacobellis, la que se sentia guanyadora abans de creuar qualsevol línia i es va posar a fanfarronejar, el chacal de Jeret Peterson i la seva actitud de guanyar o fer cops per tot arreu, i tota la colla de nihilistes del Surf de Neu que pensen que les Olimpiades són només per tenir “fun”.

°

Què vindrà ara? Doncs a Vancouver potser hi hagi un nou campió a dalt de tot del quadre de medalles, i sembla que arribarem a veure una veritable guerra freda entre Canadà i els Estats Units, a veure qui mana els esports de neu. Alemanya ha de desenvolupar una nova generació de campions, i segur que els noruecs no es quedaran així només amb llur desfeta.