Això és el que volia... però no m'acaba d'agradar

He passat una setmana plena d'activitats socials, de gent, de molta gent. Aquesta setmana he passat temps amb gent de diferents contexts: amb alguns alumnes de l'Orfeó me'n vaig anar a fer la copa o he begut xocolata. Ahir (dissabte) vaig fer una cosa totalment inusitada, em vaig quedar al saló íntim per hi veure el partit Barça-Madrit i dinar paella. Hi vaig estar acompanyat de l'Òscar, un becari de Tarragona, a més a més de la Marta, en Cèsar i alguna amiga d'ells. Després vam anar-nos-en a casa seva a fer el café. He de dir que ens ho vam passar bé, o bueno, al menys jo. Pel que fa a gent fora de l'àmbit catalanoparlant, vaig anar divendresamb molta il.lusió a la nit de cine d'en Frank . Va escollir una pel.lícula que no em va agradar gens ni mica, avorrida, lenta i dolenta. Tampoc la selecció de sopar va ser particularment bona. En fi. La nit va acabar més aviat anti-climàticament quan en Carles va haver de marxar d'hora, suposadament a una festa, i s'hi va emportar el nostre hoste. També vaig prendre part d'una conferència de prensa que va acabar malament i em va fotre el dia. Vaig adonar-me'n, de que això de veure un munt de gent tota la setmana té alhora dues conseqüències, d'una banda, m'encantan els estímuls i la conversa i la simpatia, d'altra banda, em poso malament, per què els meus demonis personals surten per atacar-me: la por de no ser acceptat, la por de què la meva apariència és desagradable per a alguns. Totes tres irracionals. També m'emprenyo per què no trobo prou "satisfactoris" les trobades o el que sigui. Suposo que ara estic pagant 4 anys de retir voluntari de moltes coses. Sembla que sí que li agrado a la gent. Sembla que sí que m'ho puc passar de puta mare i està bé. Només cal que em relaxi i em deixi, o permiti gaudir del què va i o la senzilla companyia de la gent.