Ary, l'exhibicionista

Se suposa que no hauria d'anomenar-me amb coses cortetes com "Ary", perquè el meu nom, per moltes raons, té arrels sagrades, a més a més, ningú no recorda cap text on el Buda parlés amb qualsevol dels seus deixebles de manera tan familiar, o simplement ordinària. Val, crec que estic perdent la línia original d'allò que volia dir. Doncs res, jo, l'exhibicionista. M'encanta cantar, sobretot que hi ha gent. A l'hora d'un recital hi ha expectació, nerviosisme; hom es questiona a sí mateix, per què m'he embolicat amb tot aquest rotllo, si la vida anònima i sense art és tan còmoda? De tant en tant, hom s'ho passa molt malament abans, durant, després (o tots tres) d'un concert. Per què ho faig? És clar, en tinc respostes fetes: perquè l'art és important, perquè hom ha de fer tot el que pugui per explorar les seves capacitats artístiques, etc. Alhora sé ben bé que no vull ésser com els tecnòcrates del Starbucks que només pensen en fer negocis, fer diners, i tot això. M'encanta pensar que sóc especial, artístic i talentós. Potser pobre, ans amb talent. Però quan sóc a l'escenari, és una experiència incomparable, hi ets fent coses que poca gent pot, intevenir en la imaginació de molt gent, i m'agrada, molt. Exhibir-se és al mateix temps excitant i intimidant, per això ho gaudeixo molt, per aquestes qualitats tan fortes, perquè hom és confrontat pel fet que el públic té alguna expectativa d'allò que faràs. Tens una mica de poder sobre la gent que tens davant teu. Fer classes a la universitat és també un xic una forma d'exhibicionisme, durant una o dues hores la teva feina és dirigir els pensaments dels alumnes, a més a més ets l'autoritat fàctica i moral sobre els alumnes o la gent de l'aula, o sigui, tens poder, i molt; i és igual, tenint-ne produeix un tipus de satisfacció. Estic cansat, potser tal cosa és la raó per la qual he escrit aquest rant. Fins ara.