Entrades
Les 'Lolitas' de Teheran
Melcior Comes / Escriptor
Els nens palestins em sembla que conformen una realitat absolutament defensable; però m'agradaria que mobilitzessin els nostres sentiments amb la mateixa mesura que les dones de l'Iran. L'opinió pública del país es va posar a fer escarafalls davant els bombardejos israelians de fa uns mesos, però ara no diu res de la continuïtat fraudulenta d'un règim polític que esclavitza, tortura i mata milers de dones des de fa dècades. Una de les nostres tan tristes paradoxes.
AMB LA LLEI A LA MÀ, UNA DONA a l'Iran val la meitat d'un home, pot ser assassinada impunement si és sorpresa en adulteri, i serà lapidada si el marit pot contenir-se i la posa en mans de la justícia. El divorci només depèn de la voluntat de l'home; i la dona tan sols podrà tenir la custòdia dels fills mentre aquests tinguin menys de set anys. Poden ser condemnades a morir amb tan sols nou anys, un cop s'ha rebaixat fins a aquest punt l'edat per casar-se. Tampoc les dones no poden anar soles a declarar en un judici. Ara mateix, hi ha condemnades a mort diverses lesbianes, esperant l'execució. Així, l'any passat, Pegah Emambakhx, una lesbiana iraniana a l'exili, temia ser expulsada d'Anglaterra i repatriada al seu país, on possiblement seria condemnada a morir de la pitjor manera. Tan sols els italians s'oferiren a acollir-la.
L'ANY 2006 UN ASSAGISTA TAN brillant com Ramin Jahanbegloo -autor de dos llibres de converses excepcionals, amb George Steiner i Isaiah Berlin, i amb obra traduïda al català- va ser detingut a l'aeroport de Teheran, en tornar de l'Índia, acusat d'espionatge pel règim sàtrapa d'Ahmadinejad. Va estar quatre mesos empresonat, tot per ser un dels opositors més notoris i escoltats d'aquella teocràcia. Un bon plegat dels millors escriptors del panorama mundial demanaven la seva posada en llibertat, entre els quals hi havia J.M. Coetzee i Umberto Eco.
A L'IRAN LES COSES ESTAN D'AQUESTA manera, encara que nosaltres preferim parlar dels mocadors que les seves dones porten al cap. ¿Per què no surten ara a les places públiques a manifestar-se contra aquest règim tots els que sortiren a bramar contra el suposat "genocidi" palestí? ¿Per què no demanar ara un trencament de les relacions diplomàtiques, o un boicot ridícul dels seus productes comercials, per exemple de pistatxos, ja que l'Iran n'és el principal productor mundial? ¿Per què una feminista tan notòria com Rosa Maria Sardà, que va treure el cap per passejar per Barcelona la pancarta que afirmava que Israel era com l'Alemanya nazi, no surt a defensar un lema semblant, ara amb més encert? A l'Estat d'Israel hi ha un règim de llibertats, igualtat de sexes, democràcia neta, laïcitat i separació de poders: res d'això no tenen a l'Iran. ¿On són ara els magribins que sortiren pels carrers de Palma o Barcelona? ¿Per què no sortim tots a demanar la democràcia i el fi de la violència a Teheran?
LA MANERA COM MOLTS marroquins tracten les seves dones als nostres pobles i ciutats -gairebé no surten de casa, sempre guaitant des de tots els balcons penombrosos, moltes no poden anar a comprar soles- els deu apropar sentimentalment al règim dels aiatol·làs, però, ¿i les nostres dones progressistes? ¿Per què no surten ara a reivindicar la caiguda d'un règim infame? ¿Que potser el progressisme d'esquerres simpatitza amb Ahmadinejad?
NO VOLDRIA SUPOSAR-HO, ENCARA que aquest és ben amic de Chaves, que cau molt bé als membres més tronats de la nostra esquerra eixelebrada. I els és simpàtic sense que hi hagi tampoc una bona explicació. Alguns dels actuals amics de Chaves es van distingir per la seva oposició a Franco, és cert, però Chaves fa el mateix que el nostre vell dictador, per exemple en restricció de llibertats i en matèria econòmica. Franco ho va nacionalitzar tot, des de la siderúrgia fins al tabac, els trens, el telèfon, les drassanes, la televisió, les mines i els avions, i Chaves fa el mateix, arruïnant un país, sense que s'alcin contra seu les veus dels nostres tan bonhomiosos llibertaris.
LES 50.000 BONES PERSONES QUE sortiren pels carrers de Barcelona contra Israel el passat mes de gener haurien de llegir l'obra de la professora Azar Nafisi: Llegir "Lolita" a Teheran. Nafisi va ser expulsada de la universitat iraniana per no portar el mocador, i va decidir muntar unes classes a casa seva, on ella i les seves alumnes llegien i comentaven grans obres de la literatura universal, totes prohibides a l'Iran: des de Jane Austen a Henry James, passant per Scott Fitzgerald, tot i que va ser Nabokov qui els va arribar a l'ànima. Les iranianes veien en Humbert Humbert, el poeta pèrfid i pedòfil de Nabokov, una representació perfecta dels homes del seu país, ja que ells, com el protagonista de la novel·la, les tenen reduïdes, tancades, sempre engelosits i furiosos, encara que sense les delicadeses ni vel·leïtats elegíaques d'aquell gran immoralista. Pobres dones de l'Iran. I pobres tots nosaltres, perduts i callats enmig de tants contrasentits.
HAURÍEM, TOTS PLEGATS, DE plantejar-nos quin paper volem jugar en aquesta injustícia. En depèn la nostra credibilitat. No podem seguir fent el ridícul d'aquesta manera, tolerant algunes infàmies enmig d'un silenci culpable o implícitament còmplice i protestant davant les injustícies quan ens vingui de gust, tot perquè hi ha alguns morts que ens cauen més simpàtics o que no han caigut sota les bombes d'alguns enemics atàvics, siguin els EUA o l'Estat d'Israel (l'imperialisme sionista).
PER SORT, PERÒ, ELS IRANIANS NO necessiten el nostre suport per fer camí cap a la llibertat i la democràcia. Tant Nafisi com Jahanbegloo treballen des dels EUA. Durant els anys setanta, l'aiatol·là Khomeini va trobar a França moltes simpaties mentre s'estava a l'exili a causa del seu radicalisme. Michel Foucault -encara un dels cappares del nostre pensament progressista, almenys a les universitats- va escriure llargs articles defensant la revolució teocràtica de Khomeini, veient en ell "una nova forma de creativitat", tot perquè Khomeini unia una ideologia tradicional (l'islam) al discurs antiimperialista de l'esquerra.
LA "REVOLUCIÓ ESPIRITUAL" QUE tant aplaudia Foucault, aquesta "dimensió espiritual en la política" que inaugurava Khomeini, es traduïa amb nenes vestides de negre fins als peus, dones apunyalades perquè passejaven sense vel i dilapidacions per homosexualitat o infidelitat conjugal. Khomeini vigilava i castigava, talment ho fa ara Ahmadinejad sense recordar-se de Foucault.
L'ESTAT PALESTÍ PATROCINAT per Hamàs -que implantaria un règim islamista com el d'Ahmadinejad, o més cruel- tindrà moltes coses a agrair als actors i cantants i joves i vells amb kúfia que sortiren a cremar banderes i a bramar pels carrers de Barcelona, mentre que ni una sola gota d'alliberament i emancipació civil i sexual sortirà d'aquí cap a l'Iran. Només per això ja ens hauria de caure la cara de vergonya.
AMB LA LLEI A LA MÀ, UNA DONA a l'Iran val la meitat d'un home, pot ser assassinada impunement si és sorpresa en adulteri, i serà lapidada si el marit pot contenir-se i la posa en mans de la justícia. El divorci només depèn de la voluntat de l'home; i la dona tan sols podrà tenir la custòdia dels fills mentre aquests tinguin menys de set anys. Poden ser condemnades a morir amb tan sols nou anys, un cop s'ha rebaixat fins a aquest punt l'edat per casar-se. Tampoc les dones no poden anar soles a declarar en un judici. Ara mateix, hi ha condemnades a mort diverses lesbianes, esperant l'execució. Així, l'any passat, Pegah Emambakhx, una lesbiana iraniana a l'exili, temia ser expulsada d'Anglaterra i repatriada al seu país, on possiblement seria condemnada a morir de la pitjor manera. Tan sols els italians s'oferiren a acollir-la.
L'ANY 2006 UN ASSAGISTA TAN brillant com Ramin Jahanbegloo -autor de dos llibres de converses excepcionals, amb George Steiner i Isaiah Berlin, i amb obra traduïda al català- va ser detingut a l'aeroport de Teheran, en tornar de l'Índia, acusat d'espionatge pel règim sàtrapa d'Ahmadinejad. Va estar quatre mesos empresonat, tot per ser un dels opositors més notoris i escoltats d'aquella teocràcia. Un bon plegat dels millors escriptors del panorama mundial demanaven la seva posada en llibertat, entre els quals hi havia J.M. Coetzee i Umberto Eco.
A L'IRAN LES COSES ESTAN D'AQUESTA manera, encara que nosaltres preferim parlar dels mocadors que les seves dones porten al cap. ¿Per què no surten ara a les places públiques a manifestar-se contra aquest règim tots els que sortiren a bramar contra el suposat "genocidi" palestí? ¿Per què no demanar ara un trencament de les relacions diplomàtiques, o un boicot ridícul dels seus productes comercials, per exemple de pistatxos, ja que l'Iran n'és el principal productor mundial? ¿Per què una feminista tan notòria com Rosa Maria Sardà, que va treure el cap per passejar per Barcelona la pancarta que afirmava que Israel era com l'Alemanya nazi, no surt a defensar un lema semblant, ara amb més encert? A l'Estat d'Israel hi ha un règim de llibertats, igualtat de sexes, democràcia neta, laïcitat i separació de poders: res d'això no tenen a l'Iran. ¿On són ara els magribins que sortiren pels carrers de Palma o Barcelona? ¿Per què no sortim tots a demanar la democràcia i el fi de la violència a Teheran?
LA MANERA COM MOLTS marroquins tracten les seves dones als nostres pobles i ciutats -gairebé no surten de casa, sempre guaitant des de tots els balcons penombrosos, moltes no poden anar a comprar soles- els deu apropar sentimentalment al règim dels aiatol·làs, però, ¿i les nostres dones progressistes? ¿Per què no surten ara a reivindicar la caiguda d'un règim infame? ¿Que potser el progressisme d'esquerres simpatitza amb Ahmadinejad?
NO VOLDRIA SUPOSAR-HO, ENCARA que aquest és ben amic de Chaves, que cau molt bé als membres més tronats de la nostra esquerra eixelebrada. I els és simpàtic sense que hi hagi tampoc una bona explicació. Alguns dels actuals amics de Chaves es van distingir per la seva oposició a Franco, és cert, però Chaves fa el mateix que el nostre vell dictador, per exemple en restricció de llibertats i en matèria econòmica. Franco ho va nacionalitzar tot, des de la siderúrgia fins al tabac, els trens, el telèfon, les drassanes, la televisió, les mines i els avions, i Chaves fa el mateix, arruïnant un país, sense que s'alcin contra seu les veus dels nostres tan bonhomiosos llibertaris.
LES 50.000 BONES PERSONES QUE sortiren pels carrers de Barcelona contra Israel el passat mes de gener haurien de llegir l'obra de la professora Azar Nafisi: Llegir "Lolita" a Teheran. Nafisi va ser expulsada de la universitat iraniana per no portar el mocador, i va decidir muntar unes classes a casa seva, on ella i les seves alumnes llegien i comentaven grans obres de la literatura universal, totes prohibides a l'Iran: des de Jane Austen a Henry James, passant per Scott Fitzgerald, tot i que va ser Nabokov qui els va arribar a l'ànima. Les iranianes veien en Humbert Humbert, el poeta pèrfid i pedòfil de Nabokov, una representació perfecta dels homes del seu país, ja que ells, com el protagonista de la novel·la, les tenen reduïdes, tancades, sempre engelosits i furiosos, encara que sense les delicadeses ni vel·leïtats elegíaques d'aquell gran immoralista. Pobres dones de l'Iran. I pobres tots nosaltres, perduts i callats enmig de tants contrasentits.
HAURÍEM, TOTS PLEGATS, DE plantejar-nos quin paper volem jugar en aquesta injustícia. En depèn la nostra credibilitat. No podem seguir fent el ridícul d'aquesta manera, tolerant algunes infàmies enmig d'un silenci culpable o implícitament còmplice i protestant davant les injustícies quan ens vingui de gust, tot perquè hi ha alguns morts que ens cauen més simpàtics o que no han caigut sota les bombes d'alguns enemics atàvics, siguin els EUA o l'Estat d'Israel (l'imperialisme sionista).
PER SORT, PERÒ, ELS IRANIANS NO necessiten el nostre suport per fer camí cap a la llibertat i la democràcia. Tant Nafisi com Jahanbegloo treballen des dels EUA. Durant els anys setanta, l'aiatol·là Khomeini va trobar a França moltes simpaties mentre s'estava a l'exili a causa del seu radicalisme. Michel Foucault -encara un dels cappares del nostre pensament progressista, almenys a les universitats- va escriure llargs articles defensant la revolució teocràtica de Khomeini, veient en ell "una nova forma de creativitat", tot perquè Khomeini unia una ideologia tradicional (l'islam) al discurs antiimperialista de l'esquerra.
LA "REVOLUCIÓ ESPIRITUAL" QUE tant aplaudia Foucault, aquesta "dimensió espiritual en la política" que inaugurava Khomeini, es traduïa amb nenes vestides de negre fins als peus, dones apunyalades perquè passejaven sense vel i dilapidacions per homosexualitat o infidelitat conjugal. Khomeini vigilava i castigava, talment ho fa ara Ahmadinejad sense recordar-se de Foucault.
L'ESTAT PALESTÍ PATROCINAT per Hamàs -que implantaria un règim islamista com el d'Ahmadinejad, o més cruel- tindrà moltes coses a agrair als actors i cantants i joves i vells amb kúfia que sortiren a cremar banderes i a bramar pels carrers de Barcelona, mentre que ni una sola gota d'alliberament i emancipació civil i sexual sortirà d'aquí cap a l'Iran. Només per això ja ens hauria de caure la cara de vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada