Entrades
Un manual de vida independentista
'Primer descobreix què vols ser; després fes allò que hagis de fer', deia el filòsof grec Epictet. I això fem. Hem decidit que volem ser un estat i ara l'anem construint. Res a dir. Acomplim el consell d'Epictet sense manies. Però, a banda aquesta recomanació, el filòsof grec ens en va deixar unes quantes més per a una vida de felicitat i èxit que penso que els independentistes també ens les podem aplicar. A mitjan anys noranta, es va editar en anglès un recull de reflexions d'Epictet titulat 'Un manual per a viure' (en català fou titulat 'Un manual de vida'). Si us sembla bé, en podem repassar unes quantes:
'Saber què pots controlar i què no.' Ser conscient de les limitacions pròpies és un exercici molt saludable que evita errors de càlcul. En el camí cap a l'estat propi trobem dificultats que ens semblen impossibles de resoldre. Potser és que simplement no les podem resoldre. La independència no és pas la perfecció i no tot podrà ser com si dibuixéssim sobre un full blanc. Seria bo de no de perdre el temps lluitant per segons quins objectius i ser eficients en la gestió del temps i els recursos independentistes.
'Ocupa't dels afers propis.' Tal com s'ha dit manta vegada parlant de futbol, en el moviment independentista molta gent es veu amb cor de fer d'entrenador. Vull dir que hom sap de tot i té idees sobre com s'haurien de fer les coses. Aniria bé que ciutadans, entitats, mitjans de comunicació, partits i empreses ens dediquéssim a fer allò que és competència nostra i a fer-ho tan bé com sabéssim. La responsabilitat de cada independentista és fer allò que sap fer de la millor manera que pugui. Epictet també deia: 'Crea el teu propi mèrit.'
'Reconeix les meres aparences.' Així com és bo de saber les limitacions pròpies, també és imprescindible de percebre les dels altres, especialment quan tenen forma d'engany. Ja ho diem sovint: les aparences enganyen. I no ens podem permetre de caure en gaires paranys, perquè la crisi és forta i tenim pressa.
'Cal que vegem les coses tal com són veritablement.' Hem de fer un esforç per a dilucidar amb precisió en quina realitat vivim. Tenim pressa i per això no hauríem de cometre gaires errors. Sense una anàlisi acurada de la realitat, podem pensar que ja ho tenim tot guanyat i trobar-nos amb una sorpresa molt desagradable el dia D. Tinguem sempre present que els nostres adversaris no es quedaran mai plegats de braços.
'Conforma els teus desigs i expectatives a la realitat.' Algunes veus del moviment independentista volen fer dues coses: atènyer la independència i canviar la societat girant-la com un mitjó. És un plantejament legítim i tan vàlid com el dels qui no volen que canviï res. Però si volem guanyar una batalla amb els efectius que tenim, val més no encarar-se a dos exèrcits alhora. I, sobretot, que la rereguarda no sigui com la del 1936-1939. La independència no la faran els revolucionaris, sinó tot el país.
'Evita d'adoptar els punts de vista negatius dels altres.' Com tot procés social, el camí cap a la independència depèn primordialment del factor humà. I l'estat d'ànim del país és la suma dels estats d'ànim de tots els qui hi vivim. Per guanyar la llibertat, ens cal una dosi important de confiança i d'actitud positiva. L'independentista que ho veu tot negre no és de fiar.
'El caràcter importa més que no la reputació.' A la primera meitat dels anys trenta del segle passat, unes quantes generacions de catalans van decidir que volien construir un país millor i van desplegar un seguit d'iniciatives per canviar les coses 'des de baix' (com es diu ara). Una de les entitats que es va crear amb aquest propòsit (a banda les caricatures que se n'hagin fet després) va ser Palestra. El seu lema és, a parer meu, la síntesi d'allò que el sobiranisme ha de portar tatuat al front: 'Intel·ligència i caràcter.' L'independentista ha d'actuar amb intel·ligència –com ja hem dit–, però també amb caràcter.
'No reprimeixis mai un impuls generós.' Aquest consell d'Epictet m'agrada molt. La tendència a fer capelletes i grupets és històrica, en l'independentisme. I és el resultat de l'egoisme, l'ànsia de protagonisme, l'enveja... Més enllà dels factors externs estructurals i conjunturals, tinc la impressió que l'avenç del sobiranisme és el resultat d'haver après a ser més generosos. Però encara tenim un cert camí per recórrer en aquest terreny. Fem-lo sense por. Siguem generosos i la glòria serà de tots.
'Compte amb les companyies.' Amb tot, la generositat no pot ser confosa amb la promiscuïtat. Cal prendre esment de les companyies. Com dèiem suara, l'adversari no es quedarà amb les mans a les butxaques i ja viu infiltrat entre nosaltres. Hem d'anar amb peus de plom en les nostres converses, en els correus electrònics, en les comunicacions telefòniques. No cal malfiar-se de tot ni de tothom, ni agafar mania persecutòria. Però no ens relaxem, que quan arribem on volem arribar serà la fi del 'modus vivendi' de tot un estat. Sense els nostres diners se'ls acabaran les estructures, els agents... Epictet ens ho diu amb més claredat encara: 'Exercita la discreció en la conversa.'
'Prefereix la satisfacció duradora a la gratificació immediata.' És cert que tenim pressa, perquè el sofriment de la nostra gent és molt gran i molt injust. No podem distreure'ns en el camí i fer via ha de ser el compromís dels nostres governants si volen que els mantinguem la confiança. Però tampoc no podem precipitar-nos si això ens pot fer caure en una trampa. Cal filar prim per trobar l'equilibri entre la urgència sòcio-econòmica del moment i la necessària preparació per a fer el salt sense caure al riu.
'Saber què pots controlar i què no.' Ser conscient de les limitacions pròpies és un exercici molt saludable que evita errors de càlcul. En el camí cap a l'estat propi trobem dificultats que ens semblen impossibles de resoldre. Potser és que simplement no les podem resoldre. La independència no és pas la perfecció i no tot podrà ser com si dibuixéssim sobre un full blanc. Seria bo de no de perdre el temps lluitant per segons quins objectius i ser eficients en la gestió del temps i els recursos independentistes.
'Ocupa't dels afers propis.' Tal com s'ha dit manta vegada parlant de futbol, en el moviment independentista molta gent es veu amb cor de fer d'entrenador. Vull dir que hom sap de tot i té idees sobre com s'haurien de fer les coses. Aniria bé que ciutadans, entitats, mitjans de comunicació, partits i empreses ens dediquéssim a fer allò que és competència nostra i a fer-ho tan bé com sabéssim. La responsabilitat de cada independentista és fer allò que sap fer de la millor manera que pugui. Epictet també deia: 'Crea el teu propi mèrit.'
'Reconeix les meres aparences.' Així com és bo de saber les limitacions pròpies, també és imprescindible de percebre les dels altres, especialment quan tenen forma d'engany. Ja ho diem sovint: les aparences enganyen. I no ens podem permetre de caure en gaires paranys, perquè la crisi és forta i tenim pressa.
'Cal que vegem les coses tal com són veritablement.' Hem de fer un esforç per a dilucidar amb precisió en quina realitat vivim. Tenim pressa i per això no hauríem de cometre gaires errors. Sense una anàlisi acurada de la realitat, podem pensar que ja ho tenim tot guanyat i trobar-nos amb una sorpresa molt desagradable el dia D. Tinguem sempre present que els nostres adversaris no es quedaran mai plegats de braços.
'Conforma els teus desigs i expectatives a la realitat.' Algunes veus del moviment independentista volen fer dues coses: atènyer la independència i canviar la societat girant-la com un mitjó. És un plantejament legítim i tan vàlid com el dels qui no volen que canviï res. Però si volem guanyar una batalla amb els efectius que tenim, val més no encarar-se a dos exèrcits alhora. I, sobretot, que la rereguarda no sigui com la del 1936-1939. La independència no la faran els revolucionaris, sinó tot el país.
'Evita d'adoptar els punts de vista negatius dels altres.' Com tot procés social, el camí cap a la independència depèn primordialment del factor humà. I l'estat d'ànim del país és la suma dels estats d'ànim de tots els qui hi vivim. Per guanyar la llibertat, ens cal una dosi important de confiança i d'actitud positiva. L'independentista que ho veu tot negre no és de fiar.
'El caràcter importa més que no la reputació.' A la primera meitat dels anys trenta del segle passat, unes quantes generacions de catalans van decidir que volien construir un país millor i van desplegar un seguit d'iniciatives per canviar les coses 'des de baix' (com es diu ara). Una de les entitats que es va crear amb aquest propòsit (a banda les caricatures que se n'hagin fet després) va ser Palestra. El seu lema és, a parer meu, la síntesi d'allò que el sobiranisme ha de portar tatuat al front: 'Intel·ligència i caràcter.' L'independentista ha d'actuar amb intel·ligència –com ja hem dit–, però també amb caràcter.
'No reprimeixis mai un impuls generós.' Aquest consell d'Epictet m'agrada molt. La tendència a fer capelletes i grupets és històrica, en l'independentisme. I és el resultat de l'egoisme, l'ànsia de protagonisme, l'enveja... Més enllà dels factors externs estructurals i conjunturals, tinc la impressió que l'avenç del sobiranisme és el resultat d'haver après a ser més generosos. Però encara tenim un cert camí per recórrer en aquest terreny. Fem-lo sense por. Siguem generosos i la glòria serà de tots.
'Compte amb les companyies.' Amb tot, la generositat no pot ser confosa amb la promiscuïtat. Cal prendre esment de les companyies. Com dèiem suara, l'adversari no es quedarà amb les mans a les butxaques i ja viu infiltrat entre nosaltres. Hem d'anar amb peus de plom en les nostres converses, en els correus electrònics, en les comunicacions telefòniques. No cal malfiar-se de tot ni de tothom, ni agafar mania persecutòria. Però no ens relaxem, que quan arribem on volem arribar serà la fi del 'modus vivendi' de tot un estat. Sense els nostres diners se'ls acabaran les estructures, els agents... Epictet ens ho diu amb més claredat encara: 'Exercita la discreció en la conversa.'
'Prefereix la satisfacció duradora a la gratificació immediata.' És cert que tenim pressa, perquè el sofriment de la nostra gent és molt gran i molt injust. No podem distreure'ns en el camí i fer via ha de ser el compromís dels nostres governants si volen que els mantinguem la confiança. Però tampoc no podem precipitar-nos si això ens pot fer caure en una trampa. Cal filar prim per trobar l'equilibri entre la urgència sòcio-econòmica del moment i la necessària preparació per a fer el salt sense caure al riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada