Un dia de desig

Ahir a la tarda vaig tornar a llegir alguns capítols de la novel.la que vaig llegir l'any passat, Los libros del deseo, escrita per Antonio Rubial, historiador mexicà. La història versa, és clar, sobre el tema del desig, o per saber més exactes, més concretament, el concepte llatí de desidium o 'desig eròtic'. Els esdeveniments narrats es basen en un fet real. Rubial, fent recerca a l'Arxiu General d'Índies, a Sevilla, hi va trobar uns documents: un procès contra dos religiosos, la monja concepcionista Antonia de San Joseph i el pare agustí Pedro de Velázquez, tot succeït el 1693. Quins van ser el seus crims? Eren amants, ambdós religiosos, s'estimaven de manera lasciva. Van tenir una filla. Van cometre un pecat de proporcions veritablement escandaloses. A més a més tenien relacions sexuals al convent de la monja. L'autor, un dels millors experts sobre la cultura de la Nova Espanya, aprofita els seus amplíssims coneixements sobre aquella cultura per fer una gran reflexió sobre el capteniment humà; les seves febleses, les passions que provoquen patiment, la seva natura. A mi no m'interessa gaire si el llibre és dolent o bo, el que m'interessa és la meva pròpia reacció a la història. Com a historiador em va fascinar la molt bona adaptació de la narrativa al pensament i cosmovisió dels nouespanyols o nouhispans, ans hi va haver una altra cosa, una cosa massa forta, que em va provocar estats mentals que arribaven gairebé al paroxisme. Podia veure, podia clarament sentir els personatges, la perduda ciutat de Mèxic al segle XVII. A més a més, vaig arribar a percebre els seus desitjos, la seva calor. Experimentava odi, comprensió i horror davant la tragèdia dels dos joves, que pensaven que podien viure sense problemes la seva història. Dues persones que hagin fet el que van fer al segle XVII, o eren massa inmadures, superbes o inconcients, o de veritat temeràries. El seu desidium va ser una força tan vital i nihilista alhora que els va fer arribar a la ruïna més gran a la qual es podia caure al seu temps. Pobres tots dos. Com en van ser, d'idiotes. He plorat algunes llàgrimes per ells. Quin horror ser el que hom no vol ser! Així era la vida fa tres segles. Segur que de vocació, no en tenien gaire aquells dos. Els teus pares, la teva condició social, el teu gènere, la teva "raça" determinaven el teu destí. I de remeis, no n'hi havia cap. El càstig va ser brutal... Antonia i Pedro em fan pensar sobre el meu desidium. El cor bateja més ràpidament, de debó que em costa respirar. Els meus pensaments es tornen confosos i divagants. Antonia i Pedro, fa tres segles de la vostra història, era tan gran el vostre desig, que encara hi alguns que el podem sentir. O corregint, encara podem sentir, respirar, i ser afectats per la vostra luxúria.