Reconnectar, sobreviure & un virus a la panxa

Han estat dues setmanes més aviat difícils. Encara estit malalt, no us ho havia dit? Tinc un virus a la panxa amb les consequències que allò porta. M'he quedat sense una de les meves feines glamouroses i estic fet un caos. Sembla que sempre torno al mateix cercle. Tot i això, avui a la tarda, després del concert, ben cansat i una miqueta desfet, m'he posat a llegir, més aviat només a mirar, un dels meus "antic" llibres. Un llibre sobre budisme. En tinc molts, però molt sovint trobo que vaig per la meva i em val més posar-me a treballar que no pas a posar-me a llegir coses que tants anys després m'adono que no las he arribat a comprendre bé. Budisme. Porto molts anys anomenant-me a mi mateix "budista", tot i que fa temps que no em queda gens clar què significa això. Trobo que, com en totes les religions, hi ha aspectes força formals: anar als esdeveniments purament devocionals, conviure amb la gent de la mateixa creença, etc., a més a més dels aspectes els quals haurien d'ésser els més important i que també haurien d'omplir la psique sencera, la pràctica. Avui a la National Geographic he vist unes fotos boniques dintre d'un article sobre budisme. La fotografia que em sembla més interessant va sobre quatre monjos al Canadà jugant a softbol, preparant-se per a jugar contra els policies de llur localitat. Com n'és, de bonica, la foto. Emblemàtica. Dos joves ben plantats porten alhora les túniques vermelles de la tradició tibetana i els barrets i bambes necessàries per jugar a l'esmentat esport. S'hi veuen també un monjo més gran d'edat, potser el doble que els joves i al fons un home asiàtic, potser tibetà qui també posa atenció a l'entrenament. L'ambient és idílic, l'Atlàntic i la naturalesa de Nova Scotia. Em quedo mirant la fotografia alguns minuts. Em recordo de moltes coses, me'n recordo, que jo també, fa molt vaig experimentar un tipus de foc ben adintre. El famós "calling", la qual cosa em va portar a la meva escola budista. Ja són gairebé 7 anys! Però bueno, sis anys després no sé què pensar del meu camí. D'una banda faig l'esforç de fer la meva vida molt millor del que podria ser sense cap tipus de filosofia de vida, a més a més sóc concient de les necessitats d'altres persones i de què en puc fer quelcom, potser èticament també m'agrada pensar que no vaig gens malament. D'altra banda, sis anys després físicament estic pitjor, psíquicament és quasi imposible que pugui gaudir bé allò que és al meu voltant, tinc una mirada cansada i odio el que veig al mirall. Quina barreja, oi? Com reconnectar amb aquest foc de joventut? Potser és una cosa que mai hauria de tornar a cercar, s'ha acabat i se'n va anar. Quina altra cosa podria tornar a encendre'm? No sé. Viure, més vida i més treball. Potser el que de debó em manca és anar a la teràpia. I menjar bé.