Viure a Mèxic, D.F. 1

Faig moltes activitats que em contacten amb estrangers, i sembla que l'activitat que els esmentats prefereixen és queixar-se. Es queixen de tot el que passa o no a Mèxic. Que si la contaminació, la corrupció, el caos, el clima, la gent, els sous. Tot és motiu per a llançar atacs al modus vivendi mexicà. La meva primera reacció normalment és, calladeta, a prendre pel cul, estrangers de merda: ja tenim massa problemes al país! i encara hom ha de tolerar els de fora. Però bueno, 95% del temps no expresso res que m'antogonitzi a mi i/o l'interlocutor.

°

Una cosa que trobo mig divertida, mig irònica i més aviat perturbadora, és trobar moltes i molt sovint dones europees que s'expressen pejorativament del país, trobant amargament en falta el paradís i les bondats de llurs terres d'origen. El que em pregunto és, ostres, si Alemanya, Anglaterra, Espanya o el Japó són la polla, què fa aquí aquesta gent? Doncs bueno, el que passa és que aquestes dones de mentalitat i països tan avançats van decidir abandonar la terra promesa... per un home, per l'amor d'un home! És que no acabo de comprendre-ho. Canviar de continent per una persona. Això sí que deu ser un leap of faith, més quan el canvi no és a un altre país desenvolupat, sinó a Mèxic. Algú m'ho hauria d'explicar alguna vegada. Potser tanta abundància, benestar i ordre són massa per algunes persones, o potser hi ha qui pateix d'stultitia extrema. En fi, això no vol dir que no tolero la crítica, no no, al contrari, jo mateix són molt crític amb la meva terra, ans, ja patim massa, ja hem de saber sobreviure al màxim i trobo que sobren les opinions de gent que viu aquí i que no és d'aquí però que tampoc contribueix a cap solució.