Tot i això...

Dissabte. Són dos quarts de quatre i em trobo experimentant alhora coses estranyes. Fa uns dies que he començat a desitjar, potser massa, l'atenció d'una persona en particular. Quan la veig em poso malament, al mateix temps tinc ganes de ser el millor possible, vull que me miri que em digui alguna cosa especialment pensada per a mi. Com deia el protagonista de la pel.lícula que vaig veure ahir, només els idiotes pensen que només els idiotes pensen així. No té sentit el que escric, oi? Igual.

És un fet curiosísim, ara que m'acaben de convidar a unir-me a l'Ordre Budista, no sé què pensar-ne. La resposta més políticament correcta seria que això de l'ordenació em posa molt feliç, però la resposta exacte és un no ho sé. Home, hi havia esperat anys, i aquest 2006 havia estat particularment fort en el sentit que molta gent ha fet una gran esforç per tot l'assumpte. Però m'havia convençut de què les forces del bé i el mal estaven massa embolicades amb sí mateixes i per tant no tenien temps per preocupar-se per mi. I de cop i volta, zaz culera, en revisar la meva safata de correus nous, uy, m'hi he trobat la carta convidant-me a ésser membre de l'ordre.

Potser la importància del fet radica no en els meus sentiments, sinò en l'efecte que en podria tenir al context mexicà. M'he quedat atavalat quan un gran amic meu va començar a plorar en saber el contigut de la carta. No vaig saber què fer, era una cosa alhora xocant i de molt sentiment. No recordo la darrera vegada que algú s'hagi posat a plorar per alguna cosa que m'hagués passat, o que em passará. Aleshores he estat convidat de manera oficial, i tot que hi ha persones per aquí, l'opinió dels quals és contrària a la meva ordenació, sembla que ja no hi haurà cap pasa enderrera. M'ordeno i ja està....