Jo, Cassandr@

Fa mesos que ho vaig predir. Això de la selecció mexicana de futbol acabaria com sempre acaba: amb llàgrimes de derrota. Però, és clar, a mi ningú vol creure'm. Hom pensa que les meves prediccions les faig només amb mala llet, tot i que generalment tinc raó amb els desenvolupament dels sucessos. I és que no cal ésser cap oracle per saber què és el que passaria.

Ara, començant fa unes hores hem de suportar les amargues expressions d'auto-flagelació i els cruels acudits sobre si mateixos dels mexicans. Quatre copes mundials ja han passat. En són quatre i l'equip nacional només no pot superar la segona ronda. I els mexicans es quedan així, com sempra, plorant sobre llur mala sort i tragèdia. Ja a mitjanit comença el pitjor: no somos nadie, la vida no vale nada, somos unos losers, etcètera. I demà, les cares encara més llargues, les recriminacions, l'auto-commiseració, i de tornada al món de veritat, el d'aquí a baix, el món on no hi ha grans herois, i per que n'hi haguessin, la gent s'emociona cada quatre anys... per res.

Crec que el 80% de la culpa la tenen els perversos mitjants de comunicació, que exageran la importància d'un partidet o dos de futbol, i en fan una preocupació de caràcter nacional. Tot el dia la maquinària del màrketing troba la manera de crear, amb tota perversitat, il.lusions. N'escriuren, en fan pel.lícules, bueno, fins a la sopa en té. El futbol, el futbol, el futbol. Les televisores i les estacions de ràdio, àvides i perverses també pel que fa a buscar el millor rating, contribueixen a aquest paroxisme. S'infla una cosa que no val la pena, i s'infla el culte i el mite d'onze homes, els merits del quals és només saber jugar a la pilota.

El mexicans rebutjen crear-se un altre objecte d'orgull. Són tancats, i sobre tot, conservadors. Els fa il.lusió com en cap altre país veure els seus onze petitets córrer darrere una piloteta, però això sí, jugant al tu per tu contra les "potències", mireu quin orgull que n'és, de competir contra els argentins, brasilers o alemanys. Llegint la xarxa, me n'adono que la Copa Mundial es juga des del 1930 o alguna data així. Són massa anys, massa i més per no n'haver obtingut res. Dos quarts de final, bravo, quin goig! Els mexicans, ficats fins al cul al seu conservadurisme, insisteixen en donar tot el seu suport i posar tota la seva devoció en un esport evidentment primerrondista. Pobres mexicans. Tant de bo que algun dia els arribi la gràcia. I bueno, avui, com sempre, tot ha acabat en llàgrimes. Sempre és així. Però la gent, doncs bueno, insisteix.

Cassandra sabia que el final de Troja estava molt a prop, ans per culpa d'una maldició de l'Apol.lo, ningú li creia. Tot i que veia el que de debò passaria.... una miqueta com jo. Hihi.