Henchido de odio, pletórico de rencor, exagüe de compasión, ávido de venganza, intoxicado de ira

Anit vaig somniar que era a Dubrovnik, tot i que en realitat no hi era, sinò que només volia ser-hi. En aquella ciutat adriàtica m'esperava Carlos, aquell mestre meu tan estimat. En una llotja molt especial, bevent café, aguardava. Hi vaig arribar amb molt de gust. Feia molt que no somniava amb Carlos Ávila, i si no me'n recordo malament, allò havia estat més aviat un malson. De qualsevol manera, el professor i jo intercanviàvem força, però passada una estona, en Carlos ja no hi era; jo em preguntava a mi mateix, però on s'ha anat aquest vailet? De seguida vaig haver d'adonar-me'n que jo tampoc ja no era a la taula aquella, sinò en un altre lloc. Potser era Dubrovnik, potser no. Ara tenia davant un noi de mirada misteriosa. Em deia coses que no entenia, doncs és clar, era a Dalmàcia, i jo encara no entenc el dialecte d'allà. Un moment després vaig començar a entendre el que les seves paraules volien expressar. Ho comprenia tot, perquè ho deia en castellà. "Ary, sóc aquell que vols que existeixi, no em reconeixes?" Em cago en Déu, vaig pensar-ne, però què diu el xicot aquest! "Si, Ary, entera't-en bé, de què només de la manera en què em veus ara és com puc existir." El que no existeix pas doncs va començar a parlar-me una altra vegada amb mots que no recordava conèixer, però no importava ja. Ràpidament vaig poder saber, que aquell noi em permetia donar vida a qualsevol cosa que jo vulgués. Quina ironia, tants anys fent meditacions i no sé què, i encara he de viure, i pitjor, somiar, sobre un món paral.lel i ben estrany. Em pregunto, encara dormo o de debò he portat a la vida les meves al.lucinacions?