Entrades
Barça independent
El Barça és un bon aliat, per a la independència de Catalunya? Parlem-ne. Per descomptat, el tricampió ha fet d’imant de la catalanitat durant molts anys, i en els darrers temps no hem tingut millors espots promocionals que els seus, en matèria d’integració, normalització, mundialització i totes les paraules acabades en ció. Per no dir que l’estelada fa de pebre picant en les celebracions blaugranes, fins al punt que els grans triomfs esportius sembla que ens duguin a les portes de la plena llibertat nacional.
Ara bé, mentre no hi ha dubte que el Barça és un bon amic del nacionalisme banal, o fins i tot de l’independentisme banal, no tinc tan clar que estigui interessat en la independència. El més que un club és idoni mentre s’alimenti de (menys que) un país, però no m’imagino l’armada culer amb la mateixa potència d’ara en cas de secessió política.
Dins d’un futur Estat català, el FC Barcelona segurament s’encongiria. La seva funció substitutòria, d’ambaixador nacional torrefacte, aniria de baixa davant l’existència d’una esquadra oficial catalana; la rivalitat amb el Madrid s’ensopiria, i el sistema futbolístic català no aguantaria un colós de dimensions com les actuals. No hi hauria ni incentius, ni base, ni diners, ni necessitat per mantenir tal criatura.
Aquest no és un tema menor en l’imaginari popular, si fem cas de la gresca dels darrers dies. El dilema és tan destacat que diverses ments privilegiades s’han inventat fórmules màgiques diferents per resoldre’l. La fórmula Gabancho consistiria a apuntar el Barça a la Lliga italiana. La fórmula Junqueras, crear una autèntica Lliga europea, i que les Lligues estatals operessin com les divisions regionals d’avui. I molts altres, n’estic segur, apostarien per la fórmula “ni França, ni Espanya, Barça”, que consistiria a proclamar la independència del club i deixar-se de maldecaps polítics.
T’ho miris com t’ho miris, qui més hi sortiria guanyant, en una Catalunya rica i plena, no seria l’univers culer. Si voleu un argument futboler per aspirar a la independència, més val posar l’accent en el Madrid –que hi perdria gairebé tant com el seu etern rival, perquè a la força també s’arronsaria.
Ara bé, mentre no hi ha dubte que el Barça és un bon amic del nacionalisme banal, o fins i tot de l’independentisme banal, no tinc tan clar que estigui interessat en la independència. El més que un club és idoni mentre s’alimenti de (menys que) un país, però no m’imagino l’armada culer amb la mateixa potència d’ara en cas de secessió política.
Dins d’un futur Estat català, el FC Barcelona segurament s’encongiria. La seva funció substitutòria, d’ambaixador nacional torrefacte, aniria de baixa davant l’existència d’una esquadra oficial catalana; la rivalitat amb el Madrid s’ensopiria, i el sistema futbolístic català no aguantaria un colós de dimensions com les actuals. No hi hauria ni incentius, ni base, ni diners, ni necessitat per mantenir tal criatura.
Aquest no és un tema menor en l’imaginari popular, si fem cas de la gresca dels darrers dies. El dilema és tan destacat que diverses ments privilegiades s’han inventat fórmules màgiques diferents per resoldre’l. La fórmula Gabancho consistiria a apuntar el Barça a la Lliga italiana. La fórmula Junqueras, crear una autèntica Lliga europea, i que les Lligues estatals operessin com les divisions regionals d’avui. I molts altres, n’estic segur, apostarien per la fórmula “ni França, ni Espanya, Barça”, que consistiria a proclamar la independència del club i deixar-se de maldecaps polítics.
T’ho miris com t’ho miris, qui més hi sortiria guanyant, en una Catalunya rica i plena, no seria l’univers culer. Si voleu un argument futboler per aspirar a la independència, més val posar l’accent en el Madrid –que hi perdria gairebé tant com el seu etern rival, perquè a la força també s’arronsaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada