Entrades
Les eleccions catalanes seran un plebiscit legal sobre l'extensió del sobiranisme, mentre Catalunya continua pendent de l'espasa de Dàmocles del TC sobre l'Estatut. Institucions i societat civil hauran de respondre a una crisi que continua en caiguda lliure. Només l'èxit esportiu del Barça ha projectat el país a nivell mundial
Ismael Carbó
Barcelona
Ult. Act. 31/12/2009 17:51
L'any 2009 que queda enrere deixa per a Catalunya un balanç amb importants novetats institucionals, però amb incògnites gruixudes a nivell polític, i això en un marc de crisi econòmica amb una profunda repercussió en el terreny de l'ocupació laboral i del model productiu. Paradoxalment, des del món de l'esport i per mitjà d'una cadena d'èxits mai vista i amb un model de referència, el Barça ha esdevingut el gran èxit mundial com a país.
El 2009 es tanca amb el traspàs a la Generalitat del servei de Rodalies de Renfe. És un cop d'efecte anunciat per reforçar el valor institucional d'un Estatut ratificat ja fa tres anys per referèndum i com a model de relació lleial amb l'Estat espanyol. Prèviament, però, l'any donava un nou model de finançament per a la Generalitat que, de retruc, ha nodrit satisfactòriament les arques de la Comunitat de Madrid, de Balears i del País Valencià sense que aquestes autonomies hagin hagut de pagar cap peatge per aconseguir-ho.
L'Estatut del que emanen aquests canvis institucionals per a Catalunya continua pendent d'una sentència del Tribunal Constitucional (TC). La resolució que pugui adoptar el TC té cada dia que passa menys legitimitat i està condemnada a ser el primer punt de ruptura del pacte de la Transició que va culminar amb la Constitució de 1978.
Arenys de Munt va iniciar un procés nou el 13 de setembre amb la primera consulta sobiranista. La cita va tenir la seva continuïtat en les 166 convocatòries a les urnes del 13 de desembre i les que seguiran el 28 de febrer i, previsiblement, el 25 d'abril. És un procés nou que prescindeix del marc constitucional i del joc tradicional de partits, i que fins i tot ha posat en el primer pla polític el president del FC Barcelona, Joan Laporta. No obstant, també ha mostrat les primeres febleses amb les dissidències i tàctiques contradictòries que els seus promotors han mostrat.
Més que unes eleccions
El procés sobiranista tindrà en les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquest 2010 el seu veritable repte plebiscitari. El Reagrupament de Joan Carretero es vol convertir en aglutinant de l'independentisme amb el permís d'una Esquerra Republicana liderada per Joan Puigcercós i Joan Ridao que, per comptes de capitalitzar l'extensió del sentiment sobiranista ha culminat un ajustament intern que li pot passar factura.
El president José Montilla ha obert la cursa electoral amb el seu polèmic discurs de Cap d'Any, amb una crida a tancar files al voltant de l'Estatut i reivindicant un nou govern d'esquerres difícil de reeditar avui per avui. ICV-EUiA ha acabat l'any amb una victòria moral important pel que fa a l'impost de successions. Seves són també mesures com la limitació de velocitat al voltant de Barcelona. La formació que liderarà Joan Herrera té el repte, però, de reforçar la seva imatge de coherència.
A l'altra banda, Artur Mas serà investit candidat de CiU a presidir la Generalitat el 17 de gener. La tradicional indefinició de la federació nacionalista sobre el sostre institucional de Catalunya pot ser el seu handicap més important.
I el PP continua demostrant que contra Catalunya reforça el seu pes electoral. La formació que representa Alicia Sánchez-Camacho no ha deixat passar cap oportunitat sense criticar cap dels desplegaments de l'Estatut.
No ha estat tan sols el PP qui s'ha oposat a l'Estatut, el gruix de les forces polítiques catalanes continua girat d'esquena a una llei electoral que doni sentit a una representació democràtica i alhora amb veu territorial en el Parlament de Catalunya.
El repte de les infraestructures
Lluny de clarificar el panorama pel que fa a les grans infraestructures que el país necessita, les grans forces polítiques del país, però també els empresaris i les grans forces socials de Catalunya no han reeixit a dibuixar el gran pacte nacional per a les infraestructures que el govern de la Generalitat ha proposat. Una falta de sentit de país col·lectiva que no ajuda a fer sortir Catalunya d'una crisi que aquest 2009 no ha fet més que aprofundir els seus efectes sobre els 7,5 milions de ciutadans que hi viuen.
A l'altra banda, continua la gasiveria de l'administració de l'Estat que es nega a perdre la seva capacitat de decisió, en aquest cas sobre l'aeroport del Prat. Val a dir que la Generalitat deu mantenir una actitud forta, perquè el Ministeri de Foment ha hagut d'ajornar fins al març o l'abril la presentació del seu model de gestió aeroportuària que volia fer públic el 12 de gener. Mentrestant, però, la promoció del Prat continua en via morta.
Els efectes de la crisi
La crisi econòmica ha mostrat totes les febleses de l'economia catalana: la pèrdua de control de la majoria de sectors productius industrials deriva en deslocalització i desinversió. Al mateix temps, diversos sectors tradicionals es troben en procés de substitució. Una consideració particular mereix el sector immobiliari, el manteniment de la davallada dels preus dels habitatges demostra fins a quin punt ha arribat l'especulació.
I si l'especulació és pel cap baix una pràctica èticament reprovable, s'ha convertit en una activitat criminalment perseguida en el cas Pretòria, que ha esquitxat personalitats rellevants dels diversos vessants de la societat catalana. No ha estat l'únic cas. El cas Palau-Millet ha fet arribar fins al ridícul una institució emblemàtica de l'ànima de país i ha palesat fins a quin punt és necessària la idea de regeneració en tots els àmbits de la vida col·lectiva, i no tan sols la política.
El 2010 serà l'any de desplegament de la llei d'educació de Catalunya (LEC). Hauria de ser l'instrument a partir del qual fer confluir els esforços de tots els sectors implicats per fer progressar el món de l'educació d'una forma harmònica, però els interessos gremials poden posar-hi problemes. I això sense comptar amb l'amenaça, també en aquest camp, del TC.
El model blaugrana
El FC Barcelona, especialment el primer equip de futbol i el seu entrenador, Josep Guardiola, han estat sens dubte els grans actius del país. Protagonistes d'una cadena d'èxits sense precedents a nivell mundial, representen una referència esportiva i també ètica. l'única que ha estat capaç d'encomanar optimisme i un model a seguir d'autoexigència i d'esforç, però també d'autoestima i de confiança en les forces pròpies.
El de l'esport sembla ser el que més ha trigat a notar la crisi, i si no que li ho preguntin al Reial Madrid de Florentino Pérez. Mentre la majoria de clubs esportius d'arreu del món s'estrenyen el cinturó, com també es veu obligat a fer l'esport base, el mandatari madridista ha buscat recuperar l'hegemonia a nivell estatal tirant de talonari per finiquitar el cicle blaugrana. L'entitat barcelonista té el repte de resistir l'escomesa per demostrar fins a quin punt el model té valor de futur.
Ismael Carbó
Barcelona
Ult. Act. 31/12/2009 17:51
L'any 2009 que queda enrere deixa per a Catalunya un balanç amb importants novetats institucionals, però amb incògnites gruixudes a nivell polític, i això en un marc de crisi econòmica amb una profunda repercussió en el terreny de l'ocupació laboral i del model productiu. Paradoxalment, des del món de l'esport i per mitjà d'una cadena d'èxits mai vista i amb un model de referència, el Barça ha esdevingut el gran èxit mundial com a país.
El 2009 es tanca amb el traspàs a la Generalitat del servei de Rodalies de Renfe. És un cop d'efecte anunciat per reforçar el valor institucional d'un Estatut ratificat ja fa tres anys per referèndum i com a model de relació lleial amb l'Estat espanyol. Prèviament, però, l'any donava un nou model de finançament per a la Generalitat que, de retruc, ha nodrit satisfactòriament les arques de la Comunitat de Madrid, de Balears i del País Valencià sense que aquestes autonomies hagin hagut de pagar cap peatge per aconseguir-ho.
L'Estatut del que emanen aquests canvis institucionals per a Catalunya continua pendent d'una sentència del Tribunal Constitucional (TC). La resolució que pugui adoptar el TC té cada dia que passa menys legitimitat i està condemnada a ser el primer punt de ruptura del pacte de la Transició que va culminar amb la Constitució de 1978.
Arenys de Munt va iniciar un procés nou el 13 de setembre amb la primera consulta sobiranista. La cita va tenir la seva continuïtat en les 166 convocatòries a les urnes del 13 de desembre i les que seguiran el 28 de febrer i, previsiblement, el 25 d'abril. És un procés nou que prescindeix del marc constitucional i del joc tradicional de partits, i que fins i tot ha posat en el primer pla polític el president del FC Barcelona, Joan Laporta. No obstant, també ha mostrat les primeres febleses amb les dissidències i tàctiques contradictòries que els seus promotors han mostrat.
Més que unes eleccions
El procés sobiranista tindrà en les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquest 2010 el seu veritable repte plebiscitari. El Reagrupament de Joan Carretero es vol convertir en aglutinant de l'independentisme amb el permís d'una Esquerra Republicana liderada per Joan Puigcercós i Joan Ridao que, per comptes de capitalitzar l'extensió del sentiment sobiranista ha culminat un ajustament intern que li pot passar factura.
El president José Montilla ha obert la cursa electoral amb el seu polèmic discurs de Cap d'Any, amb una crida a tancar files al voltant de l'Estatut i reivindicant un nou govern d'esquerres difícil de reeditar avui per avui. ICV-EUiA ha acabat l'any amb una victòria moral important pel que fa a l'impost de successions. Seves són també mesures com la limitació de velocitat al voltant de Barcelona. La formació que liderarà Joan Herrera té el repte, però, de reforçar la seva imatge de coherència.
A l'altra banda, Artur Mas serà investit candidat de CiU a presidir la Generalitat el 17 de gener. La tradicional indefinició de la federació nacionalista sobre el sostre institucional de Catalunya pot ser el seu handicap més important.
I el PP continua demostrant que contra Catalunya reforça el seu pes electoral. La formació que representa Alicia Sánchez-Camacho no ha deixat passar cap oportunitat sense criticar cap dels desplegaments de l'Estatut.
No ha estat tan sols el PP qui s'ha oposat a l'Estatut, el gruix de les forces polítiques catalanes continua girat d'esquena a una llei electoral que doni sentit a una representació democràtica i alhora amb veu territorial en el Parlament de Catalunya.
El repte de les infraestructures
Lluny de clarificar el panorama pel que fa a les grans infraestructures que el país necessita, les grans forces polítiques del país, però també els empresaris i les grans forces socials de Catalunya no han reeixit a dibuixar el gran pacte nacional per a les infraestructures que el govern de la Generalitat ha proposat. Una falta de sentit de país col·lectiva que no ajuda a fer sortir Catalunya d'una crisi que aquest 2009 no ha fet més que aprofundir els seus efectes sobre els 7,5 milions de ciutadans que hi viuen.
A l'altra banda, continua la gasiveria de l'administració de l'Estat que es nega a perdre la seva capacitat de decisió, en aquest cas sobre l'aeroport del Prat. Val a dir que la Generalitat deu mantenir una actitud forta, perquè el Ministeri de Foment ha hagut d'ajornar fins al març o l'abril la presentació del seu model de gestió aeroportuària que volia fer públic el 12 de gener. Mentrestant, però, la promoció del Prat continua en via morta.
Els efectes de la crisi
La crisi econòmica ha mostrat totes les febleses de l'economia catalana: la pèrdua de control de la majoria de sectors productius industrials deriva en deslocalització i desinversió. Al mateix temps, diversos sectors tradicionals es troben en procés de substitució. Una consideració particular mereix el sector immobiliari, el manteniment de la davallada dels preus dels habitatges demostra fins a quin punt ha arribat l'especulació.
I si l'especulació és pel cap baix una pràctica èticament reprovable, s'ha convertit en una activitat criminalment perseguida en el cas Pretòria, que ha esquitxat personalitats rellevants dels diversos vessants de la societat catalana. No ha estat l'únic cas. El cas Palau-Millet ha fet arribar fins al ridícul una institució emblemàtica de l'ànima de país i ha palesat fins a quin punt és necessària la idea de regeneració en tots els àmbits de la vida col·lectiva, i no tan sols la política.
El 2010 serà l'any de desplegament de la llei d'educació de Catalunya (LEC). Hauria de ser l'instrument a partir del qual fer confluir els esforços de tots els sectors implicats per fer progressar el món de l'educació d'una forma harmònica, però els interessos gremials poden posar-hi problemes. I això sense comptar amb l'amenaça, també en aquest camp, del TC.
El model blaugrana
El FC Barcelona, especialment el primer equip de futbol i el seu entrenador, Josep Guardiola, han estat sens dubte els grans actius del país. Protagonistes d'una cadena d'èxits sense precedents a nivell mundial, representen una referència esportiva i també ètica. l'única que ha estat capaç d'encomanar optimisme i un model a seguir d'autoexigència i d'esforç, però també d'autoestima i de confiança en les forces pròpies.
El de l'esport sembla ser el que més ha trigat a notar la crisi, i si no que li ho preguntin al Reial Madrid de Florentino Pérez. Mentre la majoria de clubs esportius d'arreu del món s'estrenyen el cinturó, com també es veu obligat a fer l'esport base, el mandatari madridista ha buscat recuperar l'hegemonia a nivell estatal tirant de talonari per finiquitar el cicle blaugrana. L'entitat barcelonista té el repte de resistir l'escomesa per demostrar fins a quin punt el model té valor de futur.
