Avui discutia amb la meva amiga Ale sobre un dels grans problemes per al humanistes a la ciutat de Mèxic, o millor dit, pels nous historiadors de l’art: la vida professional. L’estructura de poder d’aquesta cosa es divideix en tres eixos bàsics: el mon acadèmic, sent la UNAM la punta de l’iceberg i més específicament, l’Olimp de la història de l’art mexicà: l’Institut d’Investigacions Estètiques, font i objectiu de tota aquella persona que vulgui ser algú dintre de la professió. Hi ha altres universitats com la Iberoamericana i la UDLA on s’ensenya la nostra professió i es clar que no cal oblidar-ne les no-universitats però llocs on s’ensenya Història de l’Art a nivell universitari: Casa Lamm o el Centro del Arte Mexicano. El segon escó és ocupat pel món de l’art, és a dir, els museus i les institucions oficials i no oficials interessades per l’art. Són institucions ja molt consolidades, menys impossibles d’atènyer com la UNAM, però tot i això prou problemàtiques, a saber: el Consejo Nacional para la Cultura y las Artes, l’Instituto Nacional de Bellas Artes y Literatura, i fins i tot, l’Instituto Nacional de Antropología e Historia. La gran majoria dels museus mexicans depenen d’alguna de les dites institucions. I finalment, el tercer integrant de l’estructura de poder de l’art és un grup més aviat petit i força elitista: les galeries i el mercat de l’art. Els pocs galeristes que hi ha han de sobreviure un mercat més aviat delicat i massa determinat pels moviments, regularment negatius, de l’economia mexicana. Els jovenets que estudien història de l’art podrien en teoria treballar en els contexts ja mencionats, però què passa? La veritat és que la basta majoria acaba dedicant-se a altres coses i és que de debò que totes les institucions dedicades a l’art creen la il.lusió que n’hi haurà places per a tots, i no! Fa anys que no s’obren de veritat places per a joves al món de l’art. I quan mor algú, la plaça es perd. A més a més, els programes d’Història de l’Art es dirigeixen més aviat a la fabricació de filòsofs i estetes, inspirats i gairebé literats, però no pas persones que saben trobar feina, fer projectes, recerca o cap altra cosa, només es dediquen a fer crítics d’art, tots pensant que són meravellosos i creadors. I què passa quatre anys després, en acabar la carrera? Van amb confusions pel món, tot creien que només per haver estudiat el que van estudiar ja és garantia de trobar feina, no!!!! Ay, pobres.