I si els diumenges puguessin parlar

Com sempre, em passo els dies del cap de setmana veient com avança el món i la vida, enlloc de posar-me a fer les coses que ja haurien d'estar fetes o en camí d'enllestides. Tinc dues coses, dos treballs per a la universitat que encara no faig i que en realitat no vull fer, però si no hi poso esforç, ben podria perdre la meva beca, així que el millor que puc fer es callar, trobar motivació on no n'hi ha, i posar-me a fer les tasques diligentment que si no... En altres coses, quina llàstima que el modus operandi del mexicà mitjà vagi de la mà del classisme i el racisme. Ara que s'ha obert la piste de patinatge a la plaça major de Mèxic capital, o Zócalo, els comentaris immediatament van en el sentit de què hom mai hi aniria amb tots els nacos i gent semblant a dit esdeveniment. Suposo que no hauria de trobar-ho sorprenent, els mexicans som força especials, potser som l'únic gran col.lectiu, al costat dels sudafricans i els nord-americans on primer pensem en la nostra classe social o raça en actuar sobre alguna cosa o projecte que volem fer. En fí, ja hi aniré a la pista quan trobi temps per fer-ho, i no, faré tot l'esforç que pugui per no pensar com molta gent que conec...