dimarts, de juny 29, 2010

Democracia moribunda

Democracia moribunda

Uno puede darle todas las vueltas retóricas que quiera, pero los mexicanos debemos enfrentar una verdad incontrovertible: nuestra democracia está muriendo. El proceso electoral de 2010 no deja lugar a dudas. La violencia (que ayer lo cambió todo), el cinismo político-electoral de los gobiernos estatales, la complicidad de muchos medios locales, el surgimiento de la forma más virulenta de las campañas de desprestigio y la falta absoluta de reglas que realmente persiga estos excesos están llevando nuestra democracia a su agonía.

¿Qué tan grave es el problema? Basta darle una vuelta a los estados donde el domingo se disputará la silla del gobernador. La campaña en Sinaloa ha sido una vergüenza. El gobierno priista de Jesús Aguilar ha inclinado los dados a favor de su delfín Jesús Vizcarra, un hombre sospechoso de tener vínculos con el narco en un estado asolado por la presencia criminal. El instituto electoral sinaloense ha jugado el papel de cómplice con gran pericia, haciéndole la vida imposible al candidato de la oposición, metiéndose hasta con su nombre y protegiendo al candidato del PRI de un debate público que podría haberlo dañado. Todo, en contubernio con los medios locales, que ni ven ni oyen lo que para la sociedad es evidente. Algo parecido ha ocurrido en Hidalgo, donde Xóchitl Gálvez ha enfrentado un evidente boicot en los medios de comunicación (eso, y no otras versiones absurdas, es un cerco mediático). Entre groserías, descalificaciones e injusticias, Gálvez ha tenido que nadar contra la corriente. Algo similar se ha visto en Puebla con el candidato opositor Rafael Moreno Valle. Fiel a su acostumbrada desfachatez, Mario Marín ha volcado toda su maquinaria para inclinar el tablero a favor de su candidato. Desde el principio de la campaña, el gobierno poblano ha amenazado e intimidado a la oposición mientras seduce, a punta de despensas y favores, al más puro estilo del dinosaurio, a los votantes. ¿Y qué decir de Oaxaca y Veracruz? Las grabaciones dadas a conocer hace unos días son reprobables y quizá, pero también son de agradecerse: ofrecieron una invaluable radiografía del México donde la transición democrática es sólo promesa. Los dichos de Fidel Herrera y Ulises Ruiz merecen un sitio en los anales del deshonor mexicano. El calibre de soberbia e impudor que despliega Herrera se explica sólo desde la presunción a priori de impunidad: se siente “en la plenitud del pinche poder” porque sabe que nadie puede, realmente, llamarlo a cuentas. Lo mismo ocurre con el procaz gobernador oaxaqueño, quien se da la libertad de planear sucia estrategia electoral y hasta negociar “pendientes”, porque supone que, en este México donde la democracia está muriendo, nadie se atreverá a perseguirlo. Y de ahí el asombroso cinismo priista después de conocerse las grabaciones. Lejos de manifestar una genuina preocupación por el asalto a la democracia mexicana evidente en las grabaciones, la cúpula priista optó por descalificar el método, y mucho pero mucho peor, sugerir que la divulgación del cochinero de su partido era sólo una distracción. “Que se investigue, que se investigue”, dicen con una mezcla de prepotencia y hartazgo que, a mí entender, revela la misma suficiencia que todos escuchamos en las voces de los gobernadores de Oaxaca y Veracruz.

Evidentemente, este no es un asunto exclusivo del PRI. El PAN y el gobierno han degradado el discurso político, poniendo en riesgo, gracias a su violenta estrategia electoral, cualquier posibilidad de negociación en los dos años que quedan de calderonismo. La culpa, en suma, es de todos. La persecución del poder se ha convertido en un auténtico agujero negro en nuestro país, capaz de engullir aquello mismo que le da vida: la sociedad mexicana. Lo ideal sería que los votantes castigaran esta porquería. Probablemente no lo harán. Tocará a la clase política verse al espejo y plantearse un cambio profundo que incluya maneras de embridarse. Si no lo hace, el riesgo del autoritarismo, nuestro gran fantasma, volverá a rondar las calles mexicanas. Esta vez será difícil hallarle un antídoto.

- Leon Krauze

De l'Estatut dels catalans De l'Estatut dels catalans, no se'n toca ni una coma

De l'Estatut dels catalans, no se'n toca ni una coma

El Tribunal Constitucional espanyol ha actuat d'una manera legalment discutible, jurídicament barroera i políticament intolerable. En vista d'aquest atac, el país, que és el poble i les seves institucions, ha d'actuar d'entrada amb una resposta conjunta, unànime i insubornable. De l'Estatut, no se'n toca ni una coma

Amb un retard injustificable, vergonyós i extenuant, el Tribunal Constitucional espanyol va demostrar ahir, de manera inapel·lable, la seva falta de legitimitat, acreditada fins ara en un procés de descomposició inaudit, i ratificada amb una sentència que ha quedat prou clar, com es temia, que no és pas sobre l'Estatut sinó contra la carta magna catalana. Proclamem que Catalunya és una nació i ha de ser allò que els catalans vulguin.

La voluntat del poble de Catalunya és sobirana i cap actuació judicial que la contradigui pot ser considerada un acte de justícia. El Tribunal Constitucional espanyol ha actuat d'una manera legalment discutible, jurídicament barroera i políticament intolerable. Perquè citar vuit vegades en un document jurídic la «indivisible unitat d'Espanya» només es pot fer des d'una clara voluntat d'incidència política i amb una inclinació prepotent d'humiliar els ciutadans de Catalunya i les seves aspiracions nacionals.

No caldria repetir, però és bo recordar-ho, que aquest Estatut és ja una carta de mínims sorgida del Parlament del nostre país, negociada amb Espanya i aprovada per les Corts Generals, refermada per la voluntat popular expressada en un referèndum i, fins i tot, signada pel Rei. Un impecable procés democràtic que ara ha rebut l'ultratge d'una sentència injustificable promulgada per un tribunal mancat de la més mínima honorabilitat.

Catalunya és una nació, digui el que digui una resolució judicial absurda. Catalunya té una llengua pròpia, la catalana, que necessita la màxima protecció i que ahir va ser ultratjada i menystinguda. Catalunya ha de ser el que la seva gent vulgui. I el poble català, majoritàriament, ha manifestat clarament que vol, com a mínim, l'Estatut aprovat i vigent des del 2006. I en aquest voler no hi ha percentatges que valguin. Perquè l'Estatut no és una suma d'articles que s'interpretin a pes sinó que cada un té un pes determinat, tots igualment irrenunciables però molts d'absolutament nuclears com ara alguns dels que han estat afectats per la resolució.

En vista d'aquest atac intolerable, el país, que és el poble i les seves institucions, ha d'actuar d'entrada amb una resposta conjunta, unànime i insubornable. De l'Estatut, no se'n toca ni una coma. Aquest és el lema que pot mobilitzar una immensa majoria dels catalans.

Ara és l'hora de desoir els cants de sirena del conformisme, de fer el buit al cinisme dels instigadors d'aquesta atzagaiada legal i d'actuar amb una fermesa granítica en la defensa de la norma que s'ha atorgat la nació catalana. Fins que sigui l'hora de renovar els representants del poble, el màxim consens és l'única divisa possible. Quan arribi l'hora, ja imminent, de tornar a passar per les urnes, la ciutadania d'aquest país no estarà únicament davant la renovació del seu Parlament legítim, sinó que sobretot estarà en una cruïlla històrica per decidir, de manera valenta, conscient i desacomplexada, si ja està farta que decideixin en nom seu.

Darrera actualització ( Dimarts, 29 de juny del 2010 02:00 )

Forgeries and mistaken identities in art

National Gallery: an art exhibition where nothing is what it seems

A fascinating new show examines the controversial question of fakery, forgeries and mistaken identities in art

Maev Kennedy


National Gallery: an art exhibition where nothing is what it seems

A fascinating new show examines the controversial question of fakery, forgeries and mistaken identities in art

virgin and child
Double dealing ... this fake of The Virgin and Child With an Angel was bought by the National Gallery in 1893. Photograph: Ben Stansall/AFP/Getty Images

The National Gallery is about to open its worst exhibition ever. The pictures are deplorable: incompetent copies, botched restorations, outright fakes. The most painful thing for the gallery is that it bought most of them genuinely believing they were masterpieces.

Close Examination: Fakes, Mistakes and Discoveries is the first major exhibition devoted to the work of the gallery's scientists. The laboratory was founded in 1934 and is now a world leader. Their training and equipment is very expensive and so are their results. Their ability to peer under the surface of the paintings using x-ray, infra-red photography and electron microscopes has called the bluff of a range of fakes: two Holbeins, two Botticellis, a Velásquez, a Poussin, several Rembrandts and a Dürer, all now revealed as fakes, copies, or wildly over-enthusiastic attributions.

The scientists have exposed supposedly original signatures – such as the Dürer – added on top of layers of varnish; synthetic pigments such as cobalt blue and viridian green not invented until centuries after the presumed date of the painting; strips of walnut added to a damaged oak panel; and in the case of one smoulderingly handsome supposed self-portrait by Gustave Courbet, a board that wasn't patented until eight years after the artist's death.

The verdict of the scientists isn't always bad news. Sceptics won't be surprised to see Raphael's tiny The Madonna of the Pinks, one of the gallery's most controversial recent acquisitions, in the exhibition. It was catalogued in a stately home collection as a copy, but identified by the then curator and now director of the National Gallery, Nicholas Penny, as the genuine article. The gallery paid £22m for it: the science has fortunately vindicated his hunch.

One of the gallery's first acquisitions didn't turn out so well. A 16th-century portrait was bought in 1847 for £630 as a major work by Hans Holbein – as critical eyebrows were raised, and the picture hung in darker and darker corners, the scandal cost the National Gallery's first director, Sir Charles Lock Eastlake, his job. The modern science is unequivocal: it was painted at least 17 years after Holbein's death, in 1543.

"I don't believe that could happen now," says co-curator Marjorie Wieseman. "These pictures are just so expensive that we look very, very carefully, and take every possible precaution. But there must be more secrets to be uncovered in pictures already in the collection."

The 19th-century trustees went on to buy two supposed Botticellis, both in the show. One, Venus and Mars, is genuine, and one of the best loved paintings in the collection. The other, though genuinely 15th century, looks to modern eyes as if the figures were modelled in Play-Doh – unfortunately the trustees had paid £1,050 for the genuine Botticelli and £1,627 and ten shillings for the other. Another small painting of Saint Francis has also turned out to be a genuine Botticelli.

The exhibition includes many unsolved riddles, such as a poignant painting of a dead soldier in armour, bought as a Velásquez, which inspired another masterpiece, Edouard Manet's The Dead Toreador. The scientists and curators now agree that their painting isn't Velázquez, and is probably Italian, not Spanish; but it is a major work, and they have no idea who painted it.

There is also a mystery about a small painting of a man's head, glowering from fierce, dark eyes. It was presented to the gallery by the painter Walter Sickert, one of the wilder beasts in the artistic jungle, as a portrait by the French artist Eugène Delacroix, of the French social reformer Victor Considerant – it's not by Delacroix, but the scientists have yet to work out if the true artist was Sickert himself.

Director Nicholas Penny said the exhibition is the first in his new policy of mounting one major free exhibition each year, based on the gallery's own collection.

Penny called it, dryly, "an exciting and novel idea", but it is one that many national collections may have to adopt as spending cuts bite, sponsorship deals shrivel and organising the blockbuster international loan exhibitions becomes more and more difficult.

One of the most entertaining revelations in the exhibition is a young woman who began as a tarty 16th-century Venetian beauty and became a model of Victorian modesty. When the gallery bought the painting in the mid 19th century, it showed a sweet-faced young woman half hidden behind a curtain. Conservation work has revealed that the meek, round eyes were originally narrow and calculating, the soft brown hair blonde – often in Venetian paintings associated with prostitutes –and the nipples, originally clearly visible through her thin white dress, had vanished completely.

Close Examination, Fakes, Mistakes and Discoveries is on at London's National Gallery London from tomorrow until 12 September

divendres, de juny 25, 2010

Censo INEGI 2010

Censo INEGI 2010


Contesta las preguntas del cuestionario del censo INEGI 2010 :
Indique su posición socio-económica:

  • a) Media jodida
  • b) Jodida
  • c) Jodida y media


Según su ingreso se define usted:

  • A) secuestrable
  • B ) Algo secuestrable
  • C ) Nada Secuestrable


La persona amordazada ¿vive aquí o es visita?

¿Al descuartizado lo cuento todo o en partes?

¿Cuantas narcotienditas hay en su colonia?

  • a) de 1 a 3
  • b) de 4 a 6
  • c) aquí es narcotiendita


En su casa, ¿Son todos heterosexuales o hay algún socio águila?

¿Tiene Facebook o vida social?

¿Cuántas vacas y pollos tiene en su FarmVille?, y si tiene tractores, ya pagó la tenencia?

Su hijo o hija es:

  • a.Geek
  • b.friki
  • c.Hacker
  • d.Nerd
  • e.Gamer
  • f.Gay
  • g) mutante de las anteriores


Usted sufre como:

  • A) PRECIOUS
  • B) ROMANO
  • C) PAULETTE
  • D)JEFEDIEGO
  • E)EMO
  • F)TODAS LAS ANTERIORES


Con quien dejaría a sus hijos?

  • A)Padre Maciel
  • B)La mamá de Paulette
  • C)Guardería ABC


Con qué frecuencia limpia debajo de su cama?

  • A)diario
  • B)una vez a la semana
  • C)cuando se extravía algún pariente


¿En qué programa de Tv le gustaría ver el caso Paulette?

  • a) Dr. House
  • b) La rosa de Guadalupe
  • c) Cada quien su santo
  • d) CSI


Usted:

  • a) Tiene miedo?
  • b) No chocó, lo chocaron
  • c) Lo amarraron como puerco


La cara de Elba Esther debería salir en:

  • a) difícil de creer
  • b) hasta el viento tiene miedo
  • c) Extranormal


Usted prefiere que la Selección:

  • a) Haga sandwich
  • b) Haga goles


Que cree que haga el bofo este mundial?

  • a) Nada
  • b) Todos los goles de la selección en el mundial
  • c) Los sandwiches


¿Qué cree usted que suceda primero?:

  • a) ganar la guerra contra el Narco.
  • b) jugar el 5º partido del Mundial


Sabe usted dónde está el jefediego ?

Usted cree que El Jefe Diego sigue fumando puros o ya chupó Faros?

¿Festeja ud a alguien el día de las Sexoservidoras?
Si___ NO___ Autofestejo___

Si Adelita se fuera con otro, ¿La seguirías por tierra y por mar?

Choco? o lo chocaron?

De que barrio es paquita ?

Usted, ¿Se lleva sus regalos o le entra a la catafixia?

¿Cree ud que el “apa” le de a su hijo la cheyenne algún día?

Cuál es la chela con más alcohol?

  • A)Victoria
  • b)las alemanas
  • c)negra modelo
  • d)heiniken
  • e)chela Lora


La viva realidad de nuestro país, triste, pero nuestra realidad al fin...

dissabte, de juny 19, 2010

Oh Lavinia....

Un eventual referèndum d'autodeterminació donaria un 57.7% de vots pel 'Sí

Societat. dissabte, 19 de juny de 2010, 13:00

L'independentisme ja és majoritari a Catalunya, segons una enquesta d'El Periódico

Un eventual referèndum d'autodeterminació donaria un 57.7% de vots pel 'Sí', superant l'imperatiu marcat per l'ONU al plebiscit de Montenegro (55% a favor)

L'independentisme ha trencat l'empat tècnic amb l'unionisme i comença a ser majoritari. Aquesta és la principal conclusió que es pot treure del darrer baròmetre polític que publica avui El Periódico, que obté uns resultats molt clars a la pregunta directa que fa als enquestats sobre què votaria si avui se celebrés un referèndum d'autodeterminació oficial al Principat, com el que promou la Iniciativa Popular (IP) que es va presentar al Parlament. Un 48.1% hi votaria favorablement, un 35.3% ho faria en contra, un 2.6% en blanc i un 14% s'abstindria o no contesta. Amb aquestes dades, en un plebiscit oficial el "Sí" obtindria el 57.7% de suport, mentre que el "No" es quedaria en el 42.3%, a més de 15 punts de distància. Les dades han variat respecte el baròmetre que va fer el mateix diari el desembre de 2009, després de la primera onada de consultes, on mostrava un empat tècnic entre les dues opcions (39% a favor i 40.6% en contra, 2% en blanc i 18.4% s'absté o no contesta, que en un referèndum donarien un 49% pel "Sí" i un 51% pel "No").

L'enquesta també assegura que dos terços dels enquestats veuen malament que es convoqui ara mateix un referèndum d'autodeterminació, per només un terç que ho veu bé. En canvi, són majoria (59%) els que creuen que es recolliran les signatures necessàries per a convocar-lo, per només un 31.1% que creu que no. Igualment més de la meitat (51.6%) opinen que el Parlament de Catalunya aprovaria celebrar-lo, i un 32.3% creu que no ho faria.

La pregunta que més unanimitat reuneix és la que demana als enquestats si creuen que el govern espanyol aprovaria la celebració d'aquest referèndum. Fins a un 81.4% opinen que no l'aprovaria, i només un 8.8% creuen que sí.

Aquest baròmetre d'El Periódico confirma el creixement sostingut de l'independentisme, tal com han vingut marcant la majoria d'estudis, especialment fets per aquest diari i per La Vanguardia, però també per TV3 i per altres mitjans. De l'empat tècnic de les darreres enquestes s'està passant ja a la majoria social independentista.

Márquez ressorgeix a Sud-àfrica

Márquez ressorgeix a Sud-àfrica

El mexicà es reivindica com a pivot coincidint amb la marxa de Touré

Pep ha de decidir si li dóna una altra oportunitat o si és millor traspassar-lo

Va ser Sandro Rosell qui va negociar el fitxatge del defensa l'estiu del 2003

19/06/10 02:00 - Barcelona - T. PADILLA / D. COLMENA

Després d'haver participat en només 20 partits durant la temporada passada, la continuïtat de Rafa Márquez torna a ser una incògnita. El club el va renovar fins al 2012 el novembre passat, però des de llavors el seu rendiment va anar a la baixa, les lesions –una constant en la seva carrera– van tornar a aparèixer, i durant les celebracions de la lliga les seves paraules van sonar a comiat. Ara el mundial li ha ofert una altra oportunitat per reivindicar-se, i no l'està desaprofitant. Javier Aguirre l'ha col·locat al mig del camp, escortat per dos jugadors de contenció, Efraín Juárez i Torrado, i li ha atorgat galons de capità i d'organitzador. De moment, ha completat dos bons partits, i és el pilar d'una de les seleccions que més bones sensacions ha generat en les primeres jornades del mundial. «Em sento molt còmode jugant en aquesta posició. Puc tocar més la pilota, tinc l'esquena ben protegida i bones línies de passada per als desplaçaments llargs», explicava ahir el blaugrana des de Sud-àfrica. La revifada del mexicà coincideix, curiosament, amb la marxa de Touré Yayá al Manchester City. Sense l'africà, Guardiola es queda amb només un pivot defensiu pur en la plantilla: Sergio Busquets. Cesc Fàbregas, el preferit per reforçar el mig del camp, té un perfil més ofensiu, i de la resta de jugadors de què disposa Pep, Márquez és el que millor s'adaptaria a aquest rol de pivot. El mateix que va ocupar en la temporada 2004/05 –amb Edmílson i Motta lesionats–, el seu millor any com a blaugrana. Primer, però, haurà de convèncer els tècnics, que els dos últims anys no han pogut veure una versió òptima del mexicà. Una circumstància que Márquez assumeix amb naturalitat. «És cert que l'última temporada no he tingut gaires minuts. He de parlar amb Pep, però encara tinc un any de contracte i em sento tranquil.»

Va ser força sorprenent que el Barça decidís renovar fa només set mesos un jugador que estava a punt de complir 31 anys, que no era titular fix i que acumulava un llarg currículum de lesions i alts i baixos. Probablement, la secretaria tècnica volia evitar que el mexicà pogués abandonar el club amb la carta de llibertat, però ara és el moment de comprovar si apareix una oferta prou interessant per ell, o si encara se'l pot aprofitar una temporada més. La premsa italiana ja ha parlat de l'interès del Juventus i un bon mundial segur que afavoriria un canvi d'aires. L'última paraula la tindrà Pep, tot i que el pròxim 1 de juliol es farà oficial el canvi de president i també començarà a treballar un nou secretari tècnic. «Ja vaig felicitar Sandro Rosell amb un SMS i em va contestar que estava molt content», va admetre Márquez. Va ser el nou president del Barça, de fet, qui va negociar personalment el fitxatge del mexicà l'estiu del 2003, quan exercia de vicepresident esportiu. Tant ell com Txiki Begiristain es van reunir diverses vegades amb el seu agent, el portuguès Jorge Mendes, amb qui Rosell manté una bona relació –amb ell va tractar també l'arribada de Deco–, i tots dos van acabar pactant un traspàs de sis milions d'euros amb el Mònaco.

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/8-esports/48-barca/183770-marquez-ressorgeix-a-sud-africa.html

Triste noticia...

Muere Carlos Monsiváis

MEXICO, D.F., junio 19 (EL UNIVERSAL).- El escritor mexicano Carlos Monsiváis falleció al medio día de hoy, a los 72 años, confirmaron amigos del escritor.

El dramaturgo había sido internado hace dos meses en el Instituto Nacional de Ciencias Médicas y Nutrición 'Salvador Zubirán' debido a problemas respiratorios.

Carlos Monsiváis Aceves nació en la ciudad de México el 4 de mayo de 1938.

Crítico e irónico, el autor fue, según el poeta José Emilio Pacheco, el único escritor "que la gente reconoce en la calle".

Considerado un gran cronista de la vida cotidiana de los mexicanos, del arte y de sus personajes populares, escribió multitud de ensayos, un libro de fábulas, así como biografías de personajes que han dejado huella en la vida mexicana como Salvador Novo.

Estudió en la Facultad de Economía y en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), fue uno de los participantes del movimiento estudiantil de 1968 que abrió una puerta a la democracia.

Con un trabajo diario en la prensa escrita y en la televisión, así como en foros públicos, Monsiváis fue uno de los grandes difusores de la cultura mexicana.

El escritor fue sido distinguido con numerosos premios, entre ellos el Príncipe Claus que otorga Holanda (1998), la medalla Gabriela Mistral que entrega Chile (2001) y el Premio FIL de Literatura de Guadalajara (antes Premio de Literatura Latinoamericana y del Caribe Juan Rulfo) de 2006, así como con un Doctorado Honoris Causa de la Universidad de Arizona (2006).

Palestina va a la Copa del Món

15 de Juny, (Pal Telegraph) Mentre la copa del món segueix, la gent continua recordant-se del apartheid que va patir Sud-àfrica; un apartheid que va segregar I separar germans I germanes de la humanitat. Aquests dies tothom sembla tan ocupat com les abelles. Alguns es posen tristos i altres se senten feliços si el seus equips perden o guanyen. Les seves tristors i felicitats són just un record d’altres de tot el món.

Lluny de Palestina, un nombre de activistes van triar expressar-los mentre la copa del món s’està jugant. Les banderes palestines són per tot arreu i a més pòsters del apartheid.

Alex Hughes, un aficionat britànic de Sud-àfrica és un defensor de Palestina i activista que va treballar a Cisjordània, i segueix allà el seu treball per Palestina entre milions d’aficionats.

“Palestina està patint un apartheid igual que el que hi havia ací a Sud-àfrica. La gent a Palestina està separada en petites àrees per alts murs, les seves terres i propietats han estat robades y experimenten la tortura de la ocupació Israeliana. En aquesta terra, els Sud-africans han pateix el mateix per part del home blanc. “Voldria que aquesta copa del món pogués ser una oportunitat per acabar l’apartheid Israelià a Palestina.” Va dir l’Alex.

L’activista és d’un enorme grup de activistes palestins que van fer una filera en el partit d’Algèria i Eslovènia. Ell i altres van onejar les banderes palestines i van entonar un munt de cants demanant la llibertat de Palestina.

Els palestins han sofert per la ocupació Israeliana durant els passats 62 anys. Israel va fer una neteja ètnica de més de 800.000 palestins. Més de 530 pobles van ser destruïts amb fúria fins i tot abans de la seva existència. Des de 1967 a 2008 més de 800.000 palestins van ser empresonats per Israel. La Franja de Gaza està patint un setge molt dur, on les necessitats bàsiques són denegades.

La Copa del Món ha de ser un clar recordatori de l’Apartheid i el Mur de Separació a Cisjordània. El donar suport a Israel és donar suport a aquest mur que separa i desplaça persones. El Mur ha convertit Sud-àfrica en una nova Sud-àfrica on la gent està separada com els Sud-africans negres en camps i Bantustans.

Segons el CPI, es van endegar campanyes massives entre públic i els mitjans conjuntament amb la lliga de futbol de la Copa del Món, cridant la atenció sobre el fet de que l’apartheid, que va ser abolit a Sud-àfrica fa dues dècades, encara subsisteix d’un altre manera en un altre lloc.

No solament la campanya crida a aturar el règim racista incorporat per la ocupació israeliana, sinó també els embargaments i les sancions imposats sobre l’IOA.

El PIC informa que els cartells s’han anat estenent de cada cop més des que va començar la Copa del Món, especialment a Sud-àfrica i a uns quants països europeus. Hi ha unes quantes webs de Internet com postersworld.net que proporcionen versions de les imatges que es poden descarregar en alta qualitat.

Vosaltres també podeu imprimir els nostres pòsters de campanya com a senyal de suport pel poble oprimit de Palestina. Podeu accedir als pòsters ací: www.postersworld.net

divendres, de juny 04, 2010

Gaza flotilla: Turkey's stance is a lesson to the wes

Gaza flotilla: Turkey's stance is a lesson to the west

Turkish efforts to change policies that turn blind eye to suffering in Gaza are characteristic of its diplomacy in last decade


Growing strains in Turkey's relationship with Israel, which reached a nadir this week over Israel's killing of Turks on the aid flotilla to Gaza, are raising new questions about the balance Turkey is striking between its long-standing western allies and its status as a rising power in the Middle East.

Leading members of Turkey's ruling party have indeed given at least moral support to the Turkish activists who organised the flotilla. And it is true that activists have staged rallies numbering in the thousands in Turkey to condemn Israeli actions, chanting Islamist slogans and burning the occasional effigy of the US president. Israeli spokesmen have gone so far as to accuse these activists of links to al-Qaida, an unproven claim.

A dispassionate overview of what Turkey has been trying to achieve in recent years shows that such analysis and accusations miss the mark. Yes, Turkey is trying to change western policies, especially those that turn a blind eye to the human consequences of the Israeli blockade of Gaza. But it is using legitimate channels, such as its hard-won seat on the UN security council.

The strain in ties with Israel is not a function of the Turkish government's ideology. Just over two years ago, Turkey hosted promising proximity talks between Israel and Syria, broken off only when Israel launched its winter 2009 assault on Gaza. Indeed, crises have always followed a perception among the Turkish public that an injustice is being done to the Palestinians, whether during the six-day war in 1967, the declaration of Jerusalem as capital of Israel in 1980, or the occupation of West Bank towns in 2002. The golden era in Turkish-Israeli relations in the 1990s coincides exactly with the years of the Oslo peace process.

Such attempts by Turkey to add stability to its region are characteristic of its efforts in the past decade. One by one, Turkey has agreed with Syria, Lebanon, Jordan and Libya to implement visa-free travel, to open new road, rail and communications links, to integrate energy infrastructure, to sign free-trade accords, and to hold regular joint cabinet meetings. Similar arrangements are being entered into with other countries in the region. Turkey is explicitly imitating lessons from the EU that proved how such convergence can end cycles of conflict.

This is not just a Middle Eastern or "Islamic" policy, since these ideas of greater openness and integration have been applied to ties with Russia and Greece. And nor does it mean any fundamental change in Turkey's basic stance towards Europe and the west. More than half of Turkey's exports go to Europe. EU states account for 90% of foreign investment in Turkey, and more than four million Turks already live in Europe. By comparison, Middle East states take less than 25% of Turkey's exports, account for just 10% of its tourists, and contribute at most 200,000 in immigrant workers.

It is true that Turkey's EU negotiations have stalled, and not for the first time in a half-century of convergence. This time, however, the primary responsibility for pushing Turkey away lies in attacks on the process by populist politicians in France, Germany, Austria and the Greek Cypriot government.

Turkey's dispute with Israel is therefore not evidence of a Turkish animus against the west. Turks may have been the main organisers of the Gaza flotilla, but they were joined by activists, vessels and supplies from more than 30 countries, including several politicians from EU states. There is nothing un-European about protesting against Israel's punishment of the inhabitants of Gaza. All that is uncharacteristic of today's European states is that Turkey is actually doing something to end it.

Hugh Pope is the Turkey/Cyprus project director for the International Crisis Group and the author of Dining with al-Qaida: Three Decades Exploring the Many Worlds of the Middle East.

dimarts, de juny 01, 2010

Atropello israelí

EDITORIAL

Atropello israelí

El sangriento asalto naval de Gaza exige de Netanyahu una investigación veraz y a fondo

01/06/2010

El sangriento asalto israelí a la flotilla de activistas propalestinos que pretendía romper el bloqueo de Gaza ha provocado un terremoto diplomático, Consejo de Seguridad incluido, que amenaza con poner contra las cuerdas al Gobierno de Benjamín Netanyahu. La magnitud de la reacción internacional ha forzado al primer ministro a suspender su encuentro con Barack Obama previsto hoy en Washington, en el que estaba previsto el anuncio de negociaciones directas de paz entre israelíes y palestinos, después del esfuerzo desplegado por el enviado especial norteamericano, George Mitchell, en unas conversaciones indirectas con ambas partes.

Todo sugiere que el Ejército israelí, a falta de datos fiables sobre lo ocurrido, ha actuado una vez más con absoluta desproporción. Si los preparativos para interceptar la flotilla parecían más bien los de un Estado asediado por mar, el empleo de comandos de asalto para disuadir a seis barcos, con alrededor de 700 personas y materiales de socorro, es un formidable despropósito, impropio de uno de los mejores y más sofisticados ejércitos del mundo. Lo que debería haberse planteado como mera operación de policía marítima se ha convertido en acción de guerra, que en la versión fragmentaria de las autoridades judías adquiere tintes inverosímiles y desemboca en una matanza de al menos una decena de personas.

La violencia de la actuación israelí está cargada de malos presagios. No solo acentúa el aislamiento de su Gobierno (liquida prácticamente sus vínculos con Turquía, el único aliado regional) y devuelve a la casilla cero las balbucientes conversaciones de paz, reiniciadas con fórceps hace unas semanas. La torpeza criminal de Israel, que ha causado el previsible furor en el mundo árabe, es también un balón de oxígeno para Hamás, la organización radical islamista que controla Gaza; siega un poco más la hierba bajo los pies del moderado presidente palestino Mahmud Abbas; y representa un nuevo desafío para Obama, cuyo torpor en Oriente Próximo le pasa una nueva factura y a quien Netanyahu ya le había lanzado abiertamente el guante a propósito de los incesantes asentamientos judíos en Jerusalén oriental. Esa acción desproporcionada es la provocación que faltaba para que prenda de nuevo la temida Intifada que muchos agoreros vienen anunciando desde hace meses, con la posibilidad de que implique tanto a los árabes de Cisjordania como a los del mismo Israel.

La gravedad de lo ocurrido exige del Gobierno israelí una investigación inmediata y veraz. Israel tiene enormes dificultades para explicar al mundo la necesidad del inhumano -y políticamente infructuoso- bloqueo de millón y medio de palestinos en Gaza desde hace casi cuatro años, criticado incluso por quienes, como la UE, consideran a Hamás un grupo terrorista. El desmesurado y sangriento asalto naval de ayer degrada más su imagen y hace del Estado judío el mayor damnificado de sus propios procedimientos.