Siembra de odio

La Asamblea Legislativa del Distrito Federal (ALDF) debe votar hoy la iniciativa de reforma legal para despenalizar el aborto. El congreso local se reúne en un clima de linchamiento azuzado por la Iglesia católica, la cual se ha empeñado en sembrar la división y la polarización de la sociedad en torno a este asunto de salud pública. La ofensiva propagandística del Vaticano y de la jerarquía eclesiástica nacional no tiene precedente, no al menos desde que la Iglesia fue despojada en México de sus poderes terrenales formales: el máximo dirigente católico, el papa Benedicto XVI, se ha involucrado en la campaña, y obispados, arzobispados y grupos de choque -como la desacreditada Provida y los membretes que dicen representar a padres de familia- han recurrido, a falta de hogueras, a los instrumentos argumentales que les quedan: desde las amenazas de excomunión y las muy oportunas reivindicaciones papales de la existencia del infierno, hasta inscripciones inverosímiles en el martirologio, como la realizada ayer por el vocero del arzobispado capitalino, Hugo Valdemar, quien se declaró "perseguido político" por la ALDF.

En días pasados, Joseph Ratzinger no tuvo empacho para practicar un abierto intervencionismo en el proceso legislativo capitalino. Ayer su sucesor al frente de la Congregación para la Doctrina de la Fe -instancia heredera del Santo Oficio-, Angelo Amato, fue un paso más allá en los terrenos de la imprudencia, al homologar con el terrorismo la despenalización del aborto, la eutanasia y la legalización de uniones civiles entre personas del mismo sexo. El funcionario vaticano cometió, así, el despropósito de inscribir causas sociales legítimas y respetables en el conflicto de la criminal "guerra contra el terrorismo" que encabezan los gobiernos de Estados Unidos e Inglaterra. La desmesura es ilustrativa del totalitarismo vaticano: si los promotores y simpatizantes de estos procesos de ensanchamiento de las libertades y los derechos individuales son equiparables al "terrorismo abominable de kamikazes que ocupa a diario la escena mediática", en obvia referencia a los atentados explosivos que tienen lugar en Irak, la conclusión ineludible es que los diputados a la ALDF y sus partidarios merecen ser exterminados igual que los combatientes iraquíes.

Es revelador, por otra parte, que la jerarquía católica mundial no haya actuado con una visceralidad semejante cuando se ha despenalizado el aborto en países europeos o en Estados Unidos. El contraste de actitudes no sólo pone de manifiesto la doble moral vaticana, sino que hace pensar que el Papado considera a nuestro país como su feudo y cree que tiene derecho de veto en decisiones legislativas soberanas. A Roma no le cabe en la cabeza que el establecimiento del Estado laico en México no fue resultado del capricho de un puñado de jacobinos, sino fruto de un consenso nacional que se mantiene vigente, pese a los desfiguros confesionales de algunos miembros del grupo gobernante. Por ello, la irresponsable siembra de intolerancia, odio y confrontación que realiza la jerarquía eclesiástica no va a prosperar.

Concerto

Dukkha. La vida sí que en té i molt.

Estimats lectors meus, vosaltres si estigueu sans i feliços, aprofiteu-vos-en, que és una benedicció incomparable. Els que patim per haver fet decisions incorrectes fa molts anys hem de sofrir potser una mica més, pitjor i encara amb moltes més complicacions. Justament avui he recordat les raons per les quals vaig decidir de portar el meu anar a refugi més seriosament. Aleshores, vaig esdevenir, a nivell teòric, i certament emocional, budista, debut a la meva gran simpatia per les pràctiques, la gent, els textos, i és clar, per la figura del Buda mateix. Ans anys més tard, en confrontar-me amb el meu gran patiment, l'experiència de dolor i soledat davant totes les condicions que porten cap a la mort, vaig trobar refugi, consols i ajuts en els ensenyaments de l'Il.luminat. I sembla que ja està. Doncs no, avui mateix hi ha encara més dolor i coses lletges, encara hi ha més sorpresa davant la maldat i tot això que no és pas conducent a l'ètica. Però bueno, l'única cosa que volia de debò comunicar-vos és que ara que sou sans, gaudeix-ho al màxim, aprecieu-ho com un gran tresor, i actueu-hi amb consequència. Sisplau...

Eurovision time approaching!

But first, let us worship them masters, Lordi, through this most bizarre tribute by a Estonian choir!

Presentación de libro superbuenérrimo

James Brown Is Dead!

Brings back great and not so great memories. 1991... 1992... 1995... 1998. Old Skool Rulz!!!

Henchido de odio, pletórico de rencor, exagüe de compasión, ávido de venganza, intoxicado de ira

Anit vaig somniar que era a Dubrovnik, tot i que en realitat no hi era, sinò que només volia ser-hi. En aquella ciutat adriàtica m'esperava Carlos, aquell mestre meu tan estimat. En una llotja molt especial, bevent café, aguardava. Hi vaig arribar amb molt de gust. Feia molt que no somniava amb Carlos Ávila, i si no me'n recordo malament, allò havia estat més aviat un malson. De qualsevol manera, el professor i jo intercanviàvem força, però passada una estona, en Carlos ja no hi era; jo em preguntava a mi mateix, però on s'ha anat aquest vailet? De seguida vaig haver d'adonar-me'n que jo tampoc ja no era a la taula aquella, sinò en un altre lloc. Potser era Dubrovnik, potser no. Ara tenia davant un noi de mirada misteriosa. Em deia coses que no entenia, doncs és clar, era a Dalmàcia, i jo encara no entenc el dialecte d'allà. Un moment després vaig començar a entendre el que les seves paraules volien expressar. Ho comprenia tot, perquè ho deia en castellà. "Ary, sóc aquell que vols que existeixi, no em reconeixes?" Em cago en Déu, vaig pensar-ne, però què diu el xicot aquest! "Si, Ary, entera't-en bé, de què només de la manera en què em veus ara és com puc existir." El que no existeix pas doncs va començar a parlar-me una altra vegada amb mots que no recordava conèixer, però no importava ja. Ràpidament vaig poder saber, que aquell noi em permetia donar vida a qualsevol cosa que jo vulgués. Quina ironia, tants anys fent meditacions i no sé què, i encara he de viure, i pitjor, somiar, sobre un món paral.lel i ben estrany. Em pregunto, encara dormo o de debò he portat a la vida les meves al.lucinacions?

Passa lleugera... la maldita primavera

Són gairebé les dues de la matinada i començo a deprimir-me perquè ja acaben les vacances, quatre dies en vaig tenir i penso que no ha estat prou. Com sempre, em trobo més aviat empipat amb mi mateix per la meva manca d'habilitat per a centrar-me en allò que és veritablement important. Alhora he arribat a dues conclusions força importants i les quals segur tindran un efecte en decisions posteriors. Per començar, finalmente me n'he adonat, que el tema de la meva tesi era una cosa escollida, no pel meu gust, sinò per les ganes de complaure una persona específica i el meu error ha estat no haver acceptat aquesta situació. Mai de la vida hauré de prendre una decisió basat en el desig de caure bé a algú. També veig que hi ha un parell de coses que no tenen res a veure amb la història de l'art i que m'interessen molt, que hauria d'estudiar molt més seriosament. Totes dues coses potser podrien ésser una opció on manifestar les meves preocupacions teòriques, les quals ja sé que, ara per ara, no tindran un adequat lloc d'expressió, tal i com estan les coses, en la història de l'art. Ja veurem....

Setmanes de caos

No he actualitzat gaire el meu bloc, o millor dit, no l’he actualitzat tan bé com hagués volgut aquestes dues o tres setmanes. Tinc molta feina, i de tant en tant me n’agobio. Hi ha també algunes altres coses que no acabo d’enllestir i que em provoquen angúnia. Per exemple, no vaig com vull pel que fa al meu aprenentatge del serbocroat, simplement no he tingut prou temps per seure’m davant les lliçons i aprendre-les com cal. Això em frustra moltíssim. També he d’entregar ja algunes feines que tinc per aquí i per allà i doncs no ho he fet. Em trobo també una mica fora de centre, amb l’excitació de les coses quotidianes alhora que hi ha factors externs com la calor que ara mana, que em porta al malestar. Demà comencen les vacances i crec que hi tindré prou temps per acabar tot allò que tinc pendent i que ja no vull que sigui així.