Three months of work lost in 15'

My lusting for Francesc started a couple of years ago when I became a regular of that lovely tea house where he used to work. I have to say it began pretty much as a game to tease whatever friend I took there. I guess when one invents a story at some point one starts to believe it true, thereby after some time I felt a deep kinda lust for Francesc. All I knew was that he was a waiter. I developed a fetish-like taste for his very thin body, very nice smile and gentle manners. It's not like he's cute or anything, not at all, in fact I'd say he's quite average. Perhaps the turning point came when I saw him (twice, by the way) making-out with this girl at the tea house. It was hot, almost immoral, actually, and would have made anybody into a voyerist. It became clear that he's str8 and that should have ended my useless fantasizing about him. But I chose not to anyway. At some point it became a bit of a problem, taking that into consideration I decided that I should get over him and take my lusting elsewhere where it would be, ehem, more appreciated so to speak. I thought it had worked until a couple of days ago where I saw him taking part in the same artsy fartsy symposium I was attending. He's involved in art. Uff, that suddenly made him interesting beyond his tight trousers (which he doesn't fill very well anyway). He smiled a lot, said hi, and that must have been it. Taking as pretext that some of the lectures were as boring as hell, I indulged in letting my mind go to the places it shouldn't while I'm taking part in high-flying Academia. Anyhow, I ended up a bit, o rather, very confused and frankly a bit disoriented. For some time now I've incorporated the idea of no-fear-in-life in my personal ideological programme, but I kinda froze when the thought of approaching him came to mind. My insecurities came all to surface. I didn't do anything. It didn't go beyond a shy 'hello'. Ever since I have this metabolical thing which so negatively alters my looks I've been unable to say much to a few ppl I want. I'll get over, for real and for good, eventually.

La Puia de les Tres Etapes en català

Traduïda per l'Aryaprabha

LA PUIA DE LES TRES ETAPES

1. Reverència inicial

Reverenciem al Buda,
El perfectament Il.luminat.
Aquell qui ensenya el camí.
Reverenciem al Dharma,
L’ensenyament del Buda,
Que porta de la foscor a la llum.
Reverenciem la Sangha,
La confraria dels deixebles del Buda,
La qual inspira i guia.

2. Ofrenes al Buda

Reverenciant al Buda,
Oferim flors:
Flors que avui són fresques i creixen dolçament,
Flors que demà seran caigudes i pansides,
Els nostres cossos, també, com flors, pereixeran.
Reverenciant al Buda, oferim espelmes:
Al Buda, qui és la llum, oferim llum
Des del seu gran llum, encenem un llum més petit
dins nosaltres:
El llum de la Il.luminació brillant en els nostres cors.
Reverenciant al Buda, oferim encens:
L’encens la fragància del qual perfuma l’aire
La fragància de la vida perfecta, més dolça que
l’encens,
Es propaga pertot, arreu del món.

3. Reverència a les Tres Joies

Reverenciem al Buda, i aspirem a seguir-lo.
El Buda naixé tal com nosaltres naixèrem.
El que el Buda aconseguí, nosaltres també ho podem
aconseguir,
El que el Buda vencé, nosaltres també ho podem
véncer.
Reverenciem el Dharma, i aspirem a seguir-lo
Amb cos, parla i ment, fins al final.
La veritat en tots els seus aspectes, el camí en totes
les seves etapes.
Aspirem a estudiar, practicar, realitzar.
Reverenciem la Sangha i aspirem a seguir-la;
La confraria d’aquells que van pel camí.
Mentre que, un per un, fem el nostre propi compromís,
Un cercle sempre en expansió, la Sangha,
creix.

Font en anglès: http://www.fwbo.org/ritual_and_devotion.html

Sobre budisme

Siddharta Gautama (-566/-486) era fill d'una rica i influent família. Però a l'edat de 29 anys abandonà tot el seu benestar i inicià una vida d'asceta errant. S'endinsà en el coneixement dels Upanixads i, als 35 anys, aconseguí el que anhelava: immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, descobrí el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, és convertí en el Buda, l'Il·luminat. Morí als 80 anys havent assolit primer el cessament o neutralització del desig i l'acció, és a dir, el Nirvana.

Per què Siddharta abandonà el seu benestar? La llegenda explica que un endeví presagià que es convertiria en un asceta errant. El seu pare, per tal d'evitar-ho, el protegí en la seva confortable mansió oferint-li tota mena de plaers. Però les quatre escapades o sortides de casa el portaren a abandonar la seva còmoda vida.

Quan s'escapà per primera vegada, per la porta de l'est, veient un vell sofrint descobrí la vellesa, no tothom era jove i bell com els que l'envoltaven. En la segona sortida, per la porta del sud, veié una dona malalta: descobrí la malaltia i considerà que la salut era com un somni fugisser. Escapant-se per la porta de l'oest, descobrí la mort al veure que portaven un cadàver a la pira funerària: la vida s'escola inesperadament. En la seva quarta i darrera sortida, per la porta del nord, veié un asceta o monjo que captava, amb una túnica color safrà, tranquil i irradiant serenitat i felicitat. El camí de l'asceta va esdevenir el seu camí.

El punt de partença de la inquietud de Buda no és gens teòric, és la constatació del dolor, del patiment i de la mort com a constants en la vida quotidiana dels homes.

Dels Upanixads acceptà les nocions de karman, samsara i moksa, és a dir, la doctrina de l'encadenament de causes i efectes, la reencarnació inevitable; cercà també l'alliberament: el trencament de la cadena de dolors i sofriments. Però Buda rebutja el concepte de Brahman i la possibilitat del jo d'identificar-s'hi. El budisme és, doncs, una religió sense Déu. No existeix cap Absolut, tot és canvi i transformació, no hi ha res permanent ni a l'exterior (Brahman) ni a l'interior (Atman).

Després de la il·luminació, Buda inicià la propagació del seu dharma o veritat budista. El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa i constitueix el nucli del budisme.

Primera noble veritat: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi; tot és essencialment fugisser.

Segona noble veritat: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió.

Tercera noble veritat: el sofriment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desitjos i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.

Quarta noble veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos; qui el segueix s'apropa a l'il·luminació. Són els següents:

1. Coneixement recte de les quatre veritats;

2. Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges…;

3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment;

4. Acció recta: bona conducta moral;

5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense mal;

6. Esforç recte: fomentar tendències bones;

7. Pensament recte: no cedir als desitjos;

8. Concentració recta: meditació.

Formar part d'una comunitat budista, amb monjos i monges mendicats, implica acceptar cinc preceptes fonamentals i cinc regles. Són com els deu manaments de la comunitat o sangha.

Els cinc preceptes són:

no matar o destruir vida;

no robar;

portar una vida casta;

no mentir;

no beure begudes alcohòliques.

Les cinc regles:

menjar només a les hores establertes;

no participar en danses, cants, espectacles o activitats frívoles;

no embellir el propi cos amb joies o ornaments semblants;

no fer servir llits o seients alts i sumptuosos;

no acceptar ni plata, ni or, ni diners.

My fave athletes, part I

My favorite athletes

My whole life I’ve been surrounded by sport. I have to admit I am certainly no athlete, however, my mother worked in several sportive institutions, my grandmother, my stepdad as well. I’ve been avidly watching the Olympic Games since 1992, I have them on tape. I love to see athletic confrontations, I think sport is aesthetically pleasing as well. Many athletes inspire me and motivate me. There’s probably more to just that, but I’m not going to PopPsychoanalyze myself. I like sports, there’s a few athletes I like, and that’s all there is to know. Now, let‘s go see the list.

Ana Guevara. Mexico. Athletics. Olympic Achievements: 2004: silver, 400 m. Mexico’s only version of a true sports hero. After so many let downs and disappointments, I had chosen to follow Mexican sports from a very pronounced distance. It was a container of nothing but losers. Guevara has represented a shift in that curse, things do change, indeed. She loves to be the top, she loves to win, and does it. She’s also a human being, so she’s also experimented crushing defeats, and specially, the dismissiveness of the ignorant, who just point out her looks as a factor of judgement. Poor little Mexicans, they’re soooo used to being losers, that they immediately expect the winners to lose so they can crush them like insects. Fortunately, Guevara is beyond that and in a whole other league.

Franziska van Almsick. Germany. Swimming. Olympic Achievements: 1992, 96, 2000 & 2004 Olympian: 4 silver, 6 bronze medals. Ah Franzi, I have sort of ‘grown up’ with her. She was a young girl in Barcelona ‘92, and I remember watching her compete and think, ‘who’s this German babe’?. Since then she’s become one of Germany’s biggest athletic heroes, and because of her very lucrative sponsorship deals, a very wealthy woman. Her swimming stopped being all-around fabulous in 1996, and it’s been a struggle between being a mediocre swimmer and a world-record holder. She’s about to retire, and that means she won’t be Olympic champion; although having 10 Olympic medals in her collection doesn’t sound too bad. I like Franzi, like a few other millions do.

Marian Dragulescu. Romania. Gymnastics. Olympic Achievements: 2004, 1 silver, 2 bronze. An extremely talented gymnast, a wonderful personality, and one of the most beautiful things to ever have walked on planet Earth, I’ve been following Marian’s career since it started to notice in the late ‘90s. Romania was known for the greatness of her female athletes, and just for the individual-apparatus talent of its male ones, but Marian quickly established himself as something different, and now is one of the best gymnasts around, and certainly of the most popular ones. He can be right on the money, hitting his routines with perfection, or he can come apart in seconds. Either way, he never stops smiling.

Ian Thorpe. Australia. Swimming. Olympic achievements: 2000 & 2004 Olympian, 5 golds, 3 silvers, 1 bronze. One of the world’s finest athletes. It’s just amazing how he moves underwater, it looks pretty much effortless. He’s a great champion, and fortunately doesn’t have the attitude that goes with it. I started to like Olympic swimming back in 1988. I remember they replayed Vladimir Salnikov’s 1500 m race, which he had won back in 1980, and then pretty much did upset the favorites to win it again; it sure was a thrilling moment, and lots of praise descended into the Russian giant.

Las leonas. Argentina’s Nat’l Field Hockey Team. OIympic achievements: 2000, silver; 2004: bronze. This girls sure know how to kick ass. Against all odds, and working very hard, team Argentina made it to the top of their sport, and do so with such passion and commitment, they’ve earned the nickname “las leonas” or lionesses. These girls are very inspiring as they never give up; they know they have to be real good if they want to make it in their financially unstable country.

Amanda Beard. United States. Swimming. Olympic achievement: 1996, 2000 and 2004 Olympian: 2 gold, 4 silver, 1 bronze. She’s the swimmer with the most radical transformation I’ve seen in an ahtlete. In 1996, she was a geeky-looking teenager with big teeth. She looked like a nice girl and was blessed with such talent that she went on to win 3 medals there. She seemed destined for more glory. Then nothing. Between 1997 and 2000 she completely disappeared from the world rankings and the medals. Resurrected just in time for Sydney, she got a rather surprising bronze medal there, and then it happened, she became a sexy, glamorous, photogenic and very winning young lady, amasing fans, medals and records. A bit of star quality brought to the sports of swimming. Athens was her coming out party, and a star is in front of our eyes!

Una lectura posmo y cínica de 'Noche de Epifanía'

TWELFTH NIGHT (NOCHE DE EPIFANÍA/NOCHE DE REYES). A propos de la reciente fecha.

El presente discurso tiene el discurso de mostrar mis impresiones, tras haber leído varias versiones sobre la conocida obra de William Shakespeare. El tono es lúdico y divertido, brillante (si tenemos que hablar en términos teatrales), para ablandar cualquier formalidad, pero el resultado es de tono grave.

En primer lugar, tengo que afirmar que la versión cinematográfica de Trevor Nunn (1996), es en mi opinión una interpretación afortunada desde el punto de vista formal, además que la dirección y el reparto también fueron, en términos generales, acertados. La versión de William Shakespeare sobre “Noche de Epifanía” es una comedia deliciosa, cuyas peripecias fluyen e involucran al espectador.

La historia es harto divertida, sin embargo, el análisis de los personajes pueden conducirnos a conclusiones mas bien perturbadoras. La comedia me encanta, pero encuentro a la historia en sí mas bien deprimente.

Noche de Epifanía, o la historia de dos arribistas con suerte

Para mí, desde un punto de vista más bien libre de análisis literario, la comedia es una suerte de manual sobre los distintos enredos de un par de trepadores para acceder a una posición social privilegiada. Alrededor de ellos observamos a distintos personajes, que en el contexto de la obra tienen un nivel o estatus social determinado, pero que en términos sociales son personas de todos los días, con sus motivaciones y problemas.

Personajes:

VIOLA. Es la inseparable hermana de Sebastián. Mujer carismática y talentosa. Tras un desafortunado incidente en alta mar, tiene que abandonar la nave en la que viajaba y separarse de su hermano. Sobrevive la penuria y llega a Iliria, país donde se vive en tensión a causa de una guerra. Es informada sobre el duque del lugar y decide ofrecerle sus servicios. Viola es una persona inteligente, que se percata de lo adverso que le son las condiciones en las que ha llegado a Iliria. Asimismo toma toda la ventaja que puede, debido a que no es ninguna inocente y pronto se da cuenta que puede desarrollar una agenda personal específica. Viola miente y manipula. Miente al disfrazarse y asumir una identidad que no es. Manipula al hacerse del favor del duque.

SEBASTIÁN. Hermano gemelo de Viola; nunca se ha separado de su amada hermana. Sobrevive a la azarosa noche de la tormenta en el mar. Alcanza Iliria, donde le suceden distintas vicisitudes. Es hermoso como Viola mas es impulsivo, manipula a quienes necesita para alcanzar sus objetivos. Utiliza al capitán del barco, su enamorado Antonio. Digamos que sobrevive gracias a sus instintos de gigolo y chacal.

ORSINO. Es el duque de Iliria, hombre de poder, impetuoso y temperamental. Enamorado irremediable de Olivia. Se dedica a tener una vida cómoda y ensimismada. No acepta mujeres entre su personal de servicio. Contrata a Viola, disfrazada de hombre, como músico y éste se convierte en un muy cercano consejero del duque. El carácter voluble de Orsino lo hace manipulable. Le gusta la compañía de los efebos y los imberbes, su amor por Olivia parece más platónico que amor.

OLIVIA. Aristócrata atolondrada que vive ensimismada en luto a causa de la muerte de su amado hermano. Rechaza las propuestas sentimentales de Orsino, puesto que le provocan displacer. Siente afecto por su bufón y confía en sus sirvientes. Se enamora locamente de Cesario, un empleado de Orsino. Comparte los gustos afectivos de Orsino, pero ella sí lo manifiesta sentimentalmente.

Entonces

Sobre la trama principal:

Viola lleva una vida incestuosa con su hermano, con quien al reunirse puede concretar obtener la lotería para ambos. Sebastián ha manipulado a Antonio, quien claramente está tan intoxicado de enamoramiento, que arriesga su integridad para poder seguirle y ayudarle en su camino a Iliria. Orsino, el poderoso duque de Iliria ha mentido todo el tiempo, esconde su estado de misógino con un supuesta obsesión por Olivia. La razón por la cual no acepta mujeres a su servicio es porque las odia en secreto, y prefiere la compañía de hombres jóvenes. El supuesto estado de enamoramiento que tiene por Olivia es solo una pantalla, el duque es homosexual, pero teniendo en cuenta el contexto y el estatus del personaje, semejante cosa no puede hacerse obvia. Nadie le cuestionará su hombría ni le sugerirá novias o pretendientes puesto que –según él- su corazón pertenece a Olivia. Es una condición cómoda, puesto que sabe que no importa cuánto insista, no le hará caso y socialmente será altamente aceptable verle “tan enamorado” y fiel a una sola dama. Cesario pronto se convirtió en su favorito y seguirá siéndolo.

Al descubrirse la identidad femenina de Viola se consolidaron los hechos que facilitarán el éxito social de Sebastián y Viola. Por un lado, Olivia casó con la imagen idealizada y enajenada que tenía de Cesario. Sebastián servirá de encarnación física masculina, pero quien mueve todos los hilos, quien realmente maneja el encantamiento de la dama es Viola. Orsino casó con Cesario, pero formalmente lo hizo con Viola. Su psique no le permite consumar una relación con otro hombre, pero no importa, ya que está con Viola y la imagen masculina de ésta no se perderá, a causa de la cercanía de Sebastián, que al ser el gemelo de ella, proveerá la imagen masculina que encantaba a Orsino. En resumen, se casó con la mujer bajo la premisa que continuará teniendo acceso, y muy cercano, al hombre (Sebastián).

Viola entonces concreta todo: casó con hombre poderoso enamorado de “ella”, pero no perderá a su otro gran amor, su hermano Sebastián. Su gemelo casó con la aristocrática Olivia, entonces –con la inteligencia de Viola- podrán manipular e intrigar cómodamente en Iliria, serán el poder detrás del trono, puesto que dos personajes muy importantes han caído rendidos a los pies de los extranjeros. Orsino no es muy listo y Olivia está demasiado absorta en sus emociones como para darse cuenta de la situación.

Perversos hay todos lados.

More inspiring quotes to carry on with the year

“I cannot myself feel that either in the matter of wisdom or in the matter of virtue Christ stands quite as high as some other people known to History – I think I should put Buddha above him in those respects.”

Bertrand Russell, " Why I am not a Christian"

"The religion of the future will be a cosmic religion. It should transcend a personal God and avoid dogmas and theology. Covering both the natural and the spiritual, it should be based on a religious sense arising from the experience of all things, natural and spiritual as a meaningful unity. Buddhism answer this description..."

"If there is any religion that would cope with modern scientific needs, it would be Buddhism."

Albert Einstein

Un dia de desig

Ahir a la tarda vaig tornar a llegir alguns capítols de la novel.la que vaig llegir l'any passat, Los libros del deseo, escrita per Antonio Rubial, historiador mexicà. La història versa, és clar, sobre el tema del desig, o per saber més exactes, més concretament, el concepte llatí de desidium o 'desig eròtic'. Els esdeveniments narrats es basen en un fet real. Rubial, fent recerca a l'Arxiu General d'Índies, a Sevilla, hi va trobar uns documents: un procès contra dos religiosos, la monja concepcionista Antonia de San Joseph i el pare agustí Pedro de Velázquez, tot succeït el 1693. Quins van ser el seus crims? Eren amants, ambdós religiosos, s'estimaven de manera lasciva. Van tenir una filla. Van cometre un pecat de proporcions veritablement escandaloses. A més a més tenien relacions sexuals al convent de la monja. L'autor, un dels millors experts sobre la cultura de la Nova Espanya, aprofita els seus amplíssims coneixements sobre aquella cultura per fer una gran reflexió sobre el capteniment humà; les seves febleses, les passions que provoquen patiment, la seva natura. A mi no m'interessa gaire si el llibre és dolent o bo, el que m'interessa és la meva pròpia reacció a la història. Com a historiador em va fascinar la molt bona adaptació de la narrativa al pensament i cosmovisió dels nouespanyols o nouhispans, ans hi va haver una altra cosa, una cosa massa forta, que em va provocar estats mentals que arribaven gairebé al paroxisme. Podia veure, podia clarament sentir els personatges, la perduda ciutat de Mèxic al segle XVII. A més a més, vaig arribar a percebre els seus desitjos, la seva calor. Experimentava odi, comprensió i horror davant la tragèdia dels dos joves, que pensaven que podien viure sense problemes la seva història. Dues persones que hagin fet el que van fer al segle XVII, o eren massa inmadures, superbes o inconcients, o de veritat temeràries. El seu desidium va ser una força tan vital i nihilista alhora que els va fer arribar a la ruïna més gran a la qual es podia caure al seu temps. Pobres tots dos. Com en van ser, d'idiotes. He plorat algunes llàgrimes per ells. Quin horror ser el que hom no vol ser! Així era la vida fa tres segles. Segur que de vocació, no en tenien gaire aquells dos. Els teus pares, la teva condició social, el teu gènere, la teva "raça" determinaven el teu destí. I de remeis, no n'hi havia cap. El càstig va ser brutal... Antonia i Pedro em fan pensar sobre el meu desidium. El cor bateja més ràpidament, de debó que em costa respirar. Els meus pensaments es tornen confosos i divagants. Antonia i Pedro, fa tres segles de la vostra història, era tan gran el vostre desig, que encara hi alguns que el podem sentir. O corregint, encara podem sentir, respirar, i ser afectats per la vostra luxúria.