How Evil Are You?
| You Are 32% Evil |
![]() |
| You Are 32% Evil |
![]() |
Estudiar el antedicho congreso, de 1815, es viajar a través de los hitos del conservadurismo más rancio de Europa. Derrotado Napoleón, las Potencias, Austria, Francia restaurada en monarquía, Gran Bretaña, Prusia y Rusia se reunieron para reordenar las monarquías, mapas y cinturones de contención o de poder en la Europa de la restauración. Para no ofender y para dictarles la línea a seguir, las potestades convidaron de cojín a potencias secundarias como España, Portugal y Suecia. Básicamente se trataba el asunto de volver a un vivir anti-republicano y pre-napoleónico.
El grabado de mi interés es una fascinante exploración del retrato épico. Es al mismo tiempo un documento historizante, y un icono para dar a entender claramente quien está a cargo de las cosas. Lo que se ve en la escena no sucedió en realidad. En ningún momento los representates de las potencias se reunieron en capítulo, congreso o para dictar una declaración conjunta o resumen final. Mucho menos posaron para el pincel del retratista oficial del evento, Isabey. Los encuentros se daban en salones individuales, con dos o tres ministros participando a la vez, de manera muy discreta, entre tanto, los anfitriones austríacos organizaron un programa de entretenimiento para las señorías que no tenían compromisos, citas o encuentros programados. Decían que el Congreso de Viena era un gran baile.
En fin, el grabado es muy interesante en tanto composición, ya que el artista tuvo que cuidar muy meticulosamente tanto la retratística, digamos, netamente pictórica, y la política. Había de estudiar con cuidado dónde poner a cada cual, la posición, el ademán, el compañero de mesa o del costado, etc. En fin, en tanto composición la pieza es harto atractiva, pero lo es aún más en lo referente al estudio de la iconografía del poder, un tema que a mí me llama poderosamente la atención. Ideológicamente, empero, puede llegar a molestarme toda aquella caterva de colusión conservadora, todos esos representantes de las más rancias, retrógradas y reaccionarias oligarquías europeas, que poco después emprenderían la nefastísima labor de repartición y colonialización del mundo. En fin, me queda mucho por reflexionar en este tema, cosa sobre la cual ya les iré informando.

La història d'aquests dos nens és alhora un misteri, una tragèdia i part d'un puzzle força interessant. En morir el rei anglès Eduard IV, la succesió va ser un tema problemàtic, tenint en compte que hi havia molts pretendents al càrrec. El fill gran del difunt, Eduard, havia d'arribar al poder, però tenia 12 anys, cosa que va motivar el desenvolupament de la seva tragèdia. El pretenciós Ricard Plantanaget va aprofitar dues situacions. En primer lloc, el Parlament va declarar il.legítim el matrimoni d'Eduard IV amb la seva dona, la qual cosa va esdevenir en què els seus fills, Eduard i Ricard siguin declarats il.legítims també, efectivament posant una barrera massa gran per arribar al poder. Mort el rei, Ricard va moure's ràpidament i va aconseguir ser proclamat rei al 1483. A la primavera d'aquell any va detenir als petits prínceps i els va recluir a la Torre de Londres. Mai van tornar a ser vistos en públic. Els rumors van perseguir el record de Ricard III per segles. Tothom estava segur que els havia manat executar. N'hi ha, però, altres candidats, però qui manava era en Ricard.
Al 1675, a l'ocasió de restauracions i remodelacions a la dita torre, els treballadors van trobar una capsa, el contingut de la qual eren dues ossades petites. La corona va reaccionar creient que es tractaven dels petits Eduard i Ricard, que feia dos segles havien desaparegut. De qualsevol manera, la documentació oficial no és concloent sobre si els nens havien estat assessinats o no. Ni tan sols la seva mare va parlar-ne res. Els esquelets van ser eventualment enterrats a la Abadia de Westminster, com calia per ser fills de rei. La llegenda no va deixar de provocar interès i ja als segle XX, al 1933, el rei Jordi V d'Anglaterra va donar l'ordre d'analitzar els ossos per veure si n'eren els que tothom creia, dels fills d'Eduard IV. Els resultats no van ser definitius, però donen peu a pensar que sí que podrien ser els dels petits prínceps. La tecnologia actual podria confirmar definitivament el cas, però la reina Isabel fins ara no ha acceptat sota cap concepte tornar a analitzar els ossos. Aleshores, passarà més temps, potser dècades fins que el cas s'aclari del tot...
Em vaig ficar tant en la història que vaig somniar la torre de Londres, que vaig visitar fa uns anys. Hi veia les imatges angelicals i rosses dels petits. I veia amb terror al Ricard aquell. Quina crueltat, quina manca d'escrúpols. Pobres nens, pensava. Tant de bo que el seu assessí ho faci tot ràpidament, que morin i ja... Al matí em vaig llevar encara preocupat pels nens. Vaig pregar, tot seguit, vaig decidir de tirar endavant.
| Your EQ is |
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Praise_of_Folly
The Praise of Folly (Greek title: Moriae Encomium, Latin: Stultitiae Laus, sometimes translated as In Praise of Folly, Dutch title: Lof der Zotheid) is an essay written in 1509 by Erasmus of Rotterdam and first printed in 1511. Erasmus revised and extended the work, which he originally wrote in the space of a week while sojourning with Sir Thomas More at More's estate in Bucklersbury. The Praise of Folly is considered one of the most influential works of literature in Western civilization and one of the catalysts of the Reformation.
It starts off with a satirical learned enkomion after the manner of the Greek satirist Lucian, whose work Erasmus and Sir Thomas More had recently translated into Latin, a piece of virtuoso foolery; it then takes a darker tone in a series of orations, as Folly praises self-deception and madness and moves to a satirical examination of pious but superstitious abuses of Catholic doctrine and corrupt practices in parts of the Roman Catholic Church--to which Erasmus was ever faithful--and the folly of pedants (including Erasmus himself). Erasmus had recently returned, disappointed, from Rome, where he had turned down offers of advancement in the curia, and Folly increasingly takes on Erasmus' own chastising voice. The essay ends with a straightforward and touching statement of true Christian ideals.
Erasmus was a good friend of Sir Thomas More another faithful Roman Catholic and detractor of Luther, with whom he shared a taste for dry humor and other intellectual pursuits. The title "Moriae Encomium" can also be read as meaning "In praise of More". The double or triple meanings go on through the text.
The essay is filled with classical allusions delivered in a style typical of the learned humanists of the Renaissance. Folly parades as one of the gods, offspring of Plutos and Freshness and nursed by Inebriation and Ignorance, whose faithful companions include Philautia (self-love), Kolakia (flattery), Lethe (oblivion), Misoponia (laziness), Hedone (pleasure), Anoia (thoughtlessness), Tryphe (wantonness), Komos (intemperance) and Eegretos Hypnos (dead sleep).
Moriae Encomium was hugely popular, to Erasmus' astonishment and sometimes his dismay. Leo X thought it was funny. Before Erasmus' death it had already passed into numerous editions and had been translated into French and German. An English edition soon followed. One of the editions of 1511 was illustrated with woodcuts by Hans Holbein the Elder. These are the most famous illustrations of The Praise of Folly.
Retrieved from "http://en.wikipedia.org/wiki/The_Praise_of_Folly"
| People Envy Your Compassion |
![]() |


Shantideva, Paul Williams, introducción, The Bodhicaryavatara (Oxford World's Classics) (Paperback), Oxford University Press, 1998, 240 pp. Crosby, Kate, Andrew Skilton, traducción.
http://www.amazon.com/gp/product/0192837206/103-1124087-4381426?v=glance&n=283155
Editorial Reviews
°
Book DescriptionWritten in India in the early 8th century AD, Santideva's Bodhicaryavatara addresses the profound desire to become a Buddha and rescue all beings from suffering. The person who acts upon such a desire is a Bodhisattva. Santideva not only makes plain what the Bodhisattva must do and become, healso invokes the powerful feelings of aspiration that underlie such a commitment, employing language which has inspired Buddists ever since it first appeared. Indeed, his book has long been regarded as one of the most popular accounts of the Buddhist's spiritual path.Important as a manual of training among Mahayana Buddhists, especially in the Tibetan Buddhist tradition, this text continues to be used as the basis for teaching by modern Buddhist teachers. This new translation from the original language provides detailed annotations explaining allusions andtechnical references. Also, the book's General Introduction and Translators' Introduction both serve to locate Santideva's work in its proper context, and for the first time explain its structure. Language NotesText: English (translation)

| You Belong in Barcelona |
![]() |